La lluita per les pensions. Entrevista amb Dolors Blanch, vocal de l’Associació Ciutadana pels drets de les dones.
Dolors Blanch (Capçanes, 1927) no és una vídua de tancament i queixa. És una dama que, el dia 25 de cada mes, s’ajusta un mocador verd i es manifesta en la plaça de Sant Jaume per a demanar l’augment de les pensions. I això, malgrat el boicot de la artrosis i d’un genoll indócil. Modista de les bones, besàvia ja, és vocal de la Associació Ciutadana pels Drets dels Dons, que defensa a 600 vídues.
–Va enviduar fa molt?
— En 1989. El meu marit havia treballat durant 46 anys com verificador de calefacció i ventilació, i es va retirar amb 95.000 pessetes. Però el dia que vaig anar a cobrar la pensió de viduïtat i vaig veure que em donaven 45.000 pessetes em vaig quedar gelada…
–El seu únic ingrés?
— Si. Jo vaig treballar de modista i vaig anar a treure el meu informe de vida laboral, però em van dir que no podia cobrar fins als 65 anys. Tenia 62. Fa dos anys es va aconseguir l’assegurança obligatòria de vellesa i invalidesa (SOVI) per a les vídues, però jo no ho puc percebre. Figura que tinc solament tres anys i mig cotitzats. Avui cobro 612 euros.
–Arriba a fi de mes?
— A vostè quin li sembla? Amb això pago 200 euros de lloguer del pis –un tercer sense ascensor–, la llum, el gas, l’aigua, el telèfon… Em queden 40.000 pessetes per al menjar i els extres. Imagini’s!
— Ha d’apanyar-se amb quatre euros per menjar.
— I sóc de les quals prefereixen una sardina fresca que un tros de lluç congelat. Però, sap què està ocorrent?
–Expliqui-m’ho vostè.
— Quan tanquen els supermercats, moltes vídues van a veure si troben una mica en les escombraries per a menjar. Unes altres, en el mercat, demanen sobres per al gat i no tenen cap gat, comprèn?
–Si.
— I això després de molta lluita per a arribar al 52% de la pensió de jubilació dels marits. Però no arriben als 400 euros mensuals. I hi ha una injustícia afegida: no ens deixen treballar.
–Es refereix a fer labors i coses així?
— Ho tenim prohibit! Si cobrem per alguna labor, ens denuncien. En una merceria, un senyor va preguntar si sabien d’una modista per a agafar els baixos d’uns pantalons. Li van donar l’adreça d’una senyora, i va resultar ser un inspector. Amb el bé que ens aniria guanyar tres euros per fer un doblec! No és just que jo cobri un 52% i hagi de pagar el 100% de tot. Que es posin en la nostra pell!
–Els polítics no es posen en la seva pell?
— Nosaltres hem anat a parlar amb tots els partits i tots ens donen la raó. Tots diuen: «Ja ho arreglarem». Passa un any, i altre any, i altre més… Ens van explicar que per a arreglar les pensions es necessitaven 500.000 signatures. Aconseguim 730.000! Ens muntem en un autocar i vam anar a Madrid a lliurar-les al Congrés. Solament van deixar baixar a Pilar Mora, la presidenta de la Associació Ciutadana pels Drets dels Dones.
–Les van veure perilloses.
— Ja em dirà vostè! Això va ser el 25 d’octubre del 2000. A partir de llavors, el dia 25 de cada mes, ens manifestem en la plaça de Sant Jaume. No fallem. Totes amb els nostres mocadors verds, que és el color de l’esperança. De vegades som 200, altres deu.
–Què els diu la gent?
— Ens respecten. I els guàrdies fins i tot tallen el carrer Jaume I i la via Laietana, perquè anem fins a la delegació de Govern.
–Però no passa res.
— És molt trist! La nostra generació va passar la guerra, i la postguerra, i ens empassem els 40 anys de dictadura. I quan arriba la democràcia… que no puguem menjar! És just això? Hi ha qui et diu que demanis ajuda als fills, però els fills ja tenen bastant amb el seu. I les residències costen una dinerada. Han de fer residències que es puguin pagar!
–La llei de dependència ajudarà.
— Què vol que li digui…
–Els vidus ho duen tan malament com vostès?
— Ells són altra cosa! Mentre nosaltres triguem tres anys a recollir signatures –i fa set que es van lliurar–, ells ho van tenir solucionat en mesos. Si un home es queda vidu, cobra el 100% del seu sou i el percentatge de la dona.
— Han pensat a fer una mobilització més… radical?
— Si vas amb el bastó, poc radical pots ser, filleta. Encara que fa tres anys pensem a tallar una carretera… Però, per a què? Si els polítics, amb aquestes maquinetes tan xafarderes d’ara, aquestes que tecleges i t’assabentes de tot, ja saben el que cobrem! Que ens ho donin!
–No és la vellesa que va imaginar, veritat?
— Uh, no! Jo, quan em vaig casar, volia una dotzena de fills. M’agradava l’ambient familiar, però ara em veig tan…
— Sola?
— No ho estic. Tinc dos fills, cinc néts i dos besnéts. Però seguiré barallant per la meva independència.
