Aquest és un article en solidaritat amb totes les dones embarassades de Catalunya que han estat notant el temut efecte Chacón fins que ha donat a llum la ministra. Han estat en el punt de mira, han estat objecte d’observació, judici i prejudici en molta més mesura que abans del nomenament de Carme Chacón. A les consultes dels ginecòlegs, als parcs, als carrers, a les terrasses, a tot arreu aquestes dones, que solen anar acompanyades d’una aura de calma i tranquil.litat, han anat sentint veus al seu voltant que les instaven a emmirallar-se en la veu ferma de la ministra, sobretot si no tenen totes les hores del dia ocupades. S’havien acabat les queixes d’embarassada, els mals relacionats amb la gestació, els vòmits de bon matí, les cames inflades i, per damunt de tot, s’havien acabat les baixes per no poder continuar amb la feina fins a completar els nou mesos. Si abans ja era mal vista la dona que es passava «tot l’embaràs» a casa seva, ara que el nou model de prenyada porta el ritme frenètic de qui encapçala una cartera, ja no colen ni el mal d’esquena ni el cansament.
Són moltes les dones que continuen amb la seva activitat fins a gairebé trencar aigües, però fins i tot aquestes diuen sentir-se alleujades per la cessió de la pressió que els suposa el càrrec de la Chacón. Si deixaven anar un «¡uf!«, si no arribaven amb la mateixa facilitat que abans a assolir els seus objectius, si trigaven uns minuts més pel pes natural del seu propi estat, fins al part ja no s’atreveixen a expressar-ho en veu alta a menys que volguessin córrer el risc de sentir-se dir allò de «si la Chacón ha anat a l’Afganistan, tu, a la feina, pim pam«. No, senyor: les embarassades ja no gaudeixen de la mateixa llibertat d’expressió que abans.
S’ha escrit molt sobre el que simbolitza Carme Chacón: que si una demostració de com va de bé la nostra societat; que si és un orgull nacional que una dona, catalana i embarassada sigui ministra; que si només una minoria de masclistes s’hi oposen. Hi ha fins i tot qui ha vist en l’embaràs de la ministra un símbol de la vida per damunt de la mort que representa un Ministeri de Defensa; alguns, la creació per damunt de la destrucció a la qual està sotmès el planeta, gairebé una solució al canvi climàtic.
La jugada ha estat molt bona i a tots ens va caure la bava en veure la Carme de premamà davant de tant uniformat, però la qüestió no és aquesta. La qüestió és que sembla que estiguem tots obligats a posicionar-nos: o prochaconistes o contrachaconistes, com si el gènere de les ministres i els seus esdeveniments biològics particulars diguessin tant o més d’elles que la seva opció política, la seva formació, les seves capacitats gestores o les habilitats innates per ocupar el càrrec. Per això la jugada és tan bona: Chacón és com un d’aquells sil.logismes que no ho són, els que es formulen de manera que no és possible ni refutar-los ni deixar de fer-ho. Perquè qualsevol que s’atreveixi a posar en dubte el seu nomenament, queda automàticament retratat com a fatxa, retrògrad i pepero.
I en tot això, el que està en joc és el nostre model de maternitat, un model que, tot i ser bandera, entre línies podem llegir com passa a segon terme; que, tot i formar part de la naturalesa intrínseca de la mateixa dona, és relegat a una dimensió secundària. No sabem si subtilment se’ns insta a ser productores de nens, a gestar perquè ja se sap que la natalitat no és suficient, però a fer-ho de manera que tingui poca incidència en el nostre entorn laboral, cosa que també té a veure amb el model de dona treballadora que no es queixa mai, que produeix futurs cotitzadors a la Seguretat Social, però també treball. I amb 2.500 euros per part, ¿què més volem?
Trobo molt encertat voler donar la imatge de paternitat coresponsable, que no és una realitat gaire habitual. Però potser no és el marit de la Chacón qui ens ha de fer d’exemple. ¿Per què els ministres homes no desapareixen de la vida política durant les primeres setmanes de néixer un fill? Això seria un bon model de paternitat.
Ara que ja tenim el Miquel, caldrà veure com exerceix de mare la ministra. En una entrevista en aquest mateix diari va dir que tenia sort perquè el seu fill neixia durant les vacances, i això li permetria d’agafar-se uns quants dies. No ha estat així, perquè el Miquel ha volgut néixer abans, però això és igual. Voldria pensar que a mesura que assumeixi el seu rol de mare s’adonarà que tenir un fill no és cosa de dies, i que el principal obstacle per tenir fills en aquest país és el després. Que ella decideixi escurçar la baixa em sembla perfecte, però això no treu que les famílies demanin sempre poder allargar aquest període de maternitat. Seria un molt bon exemple que s’agafés les 16 setmanes corresponents i pogués tornar a la feina sense problemes, i continuar amb la mateixa feina i de la mateixa manera. Això és precisament el que no els passa a moltes dones ni a Catalunya ni a Espanya i no serà un bon exemple per a l’empresariat reticent a la contractació de personal femení que no vol assumir les despeses d’una baixa per maternitat que ni la ministra no respecti aquest dret bàsic de les dones treballadores.
Article publicat a El Periódico el 26 de maig de 2008
