Hi ha coses de les quals parlar i hi ha causes per les quals combatre. Una d’aquestes causes, de tan antiga gairebé incomprensible, és la de la discriminació real de la dona. Es va obtenir el vot, es van obrir les portes de les fàbriques, es va donar accés a les dones a les universitats. I, ahir, al G-8, vam poder veure uns hipòcrites jardiners i Angela Merkel cavant un forat per plantar l’arbret oficial que ha d’eliminar els gasos que el mateix G-8 llança a l’atmosfera.
En els mateixos diaris que immortalitzaven els jardiners, Merkel inclosa, Rodríguez Zapatero es disposava a ser entrevistat a Antena 3. Una senyora d’esquena li col.locava correctament el nus de la corbata. A mi m’agrada que algú es preocupi per mi i per la corbata que no porto, tant se me’n dóna que sigui una senyora com l’ajuda de cambra que no tinc. Però això no és una causa. La verdadera causa està en la desigualtat salarial de les dones respecte dels homes en la mateixa feina. La causa essencial consisteix a considerar que una cosa és l’ésser humà, i una altra, la distinció entre home i dona. Per trobar aquesta diferència es pot recórrer a l’estadística dels càrrecs executius de les empreses o dels governs. Es pot recórrer als mitjans de comunicació, a la publicitat i a la contradicció entre formació femenina i llocs de treball propis d’aquesta formació. Tot això hi és i forma part d’un sistema que, en els últims anys, ha deixat d’avançar en la igualtat.
Però per conèixer les causes de la causa s’ha de recórrer també a aquests universos peculiars en què, aparentment, la igualtat hauria de ser una verdadera bandera. Ho hem vist fa uns dies en l’anomenat Dia de l’Orgull Gai. La notícia ha estat la presència entre els organitzadors de col.lectius de dones lesbianes. O sigui, la notícia ha estat l’excepcionalitat. En una problemàtica de gènere, la presència dels homosexuals homes s’imposa a la de les lesbianes. ¿Quantes lesbianes espanyoles coneixen vostès que hagin sortit de l’armari?
En un altre ordre de coses hi ha l’Església. Els anglicans van fer un pas per poder ordenar les seves dones. En aquests moments, la simple possibilitat que aquestes dones poguessin arribar al bisbat de l’Església anglicana no només ha despertat totes les reticències dels sectors més ortodoxos dels successors d’Enric VIII, sinó que ha provocat una estranya amenaça del Vaticà. Semblava que els anglicans i els catòlics estaven més a prop d’acabar amb el cisma que va provocar l’embolic de faldilles del monarca anglès al sol.licitar l’anul.lació de la seva primera esposa per casar-se amb la predegollada Ana Bolena. Però ja ho veuen. La sola possibilitat que alguna anglicana arribés al bisbat ha trencat aquells ponts.
La dona és una causa mentre en tots els col.lectius se la menyspreï i se la limiti a un paper de mera comparsa. Empreses, Administració, moviments alternatius i eclesiàstics. La dona occidental segueix sent el gra que no fa graner en un món d’homes. I no estem parlant de l’islam, ni de la poligàmia, ni l’esclavitud sexual. Només s’ha de mirar el que tenim més a prop, que també fa mal.
Joan Barril és periodista i escriptor
Article publicat a El Periódico, el 10 de juliol de 2008
