Shirin Ebadi és advocada, professora universitària i activista pels drets humans.
Encara que el món va conèixer a Shirin Ebadi (1947, Hamadán) el 10 d’octubre de 2003, quan es va convertir en la primera ciutadana iraniana i la primera dona musulmana a rebre el Nobel de la Pau per la seva defensa dels drets humans, especialment els de dones i nens, aquesta advocada ja era de sobres coneguda al país persa. Allà es va convertir, amb 27 anys, en la primera dona jutge. Lloc del que va gaudir poc temps perquè la revolució islàmica de Khomeini, quatre anys després, la va obligar a abandonar el seu somni de fer justícia. El tipus de justícia que ella defensa des de llavors com a advocada i professora universitària.
A finals d’agost, l’activista va passar pel festival de reggae Rototom Sunsplash a Benicàssim, on va afirmar que per eradicar la corrupció cal fer «exactament el que ha fet el 15-M: no ser indiferents a les coses que passen en la nostra societat «.
Quan es va adonar que era discriminada per ser dona?
La primera vegada va ser just després de la revolució. Em van dir molt clarament: «Com ets dona, no pots continuar sent jutge». Vaig sentir que estaven sent molt cruels amb mi, però no vaig ser l’única, ja que Khomeini va tractar igual a totes les universitàries.
Ha sentit por pel que pogués passar-li per les seves idees i activisme?
Moltes vegades. Al meu marit el van detenir i torturar, i la meva germana també ha estat perseguida, encara que cap dels dos s’ha dedicat mai a la lluita política. Ho he assumit de la millor manera que he pogut, però no em faran callar, perquè crec profundament en la llibertat, en els drets humans i en la democràcia, i seguiré lluitant per ells.
Quina és la situació actual de la dona a l’Iran?
Des de la revolució, les llibertats individuals de la dona s’han vist molt reduïdes però, tanmateix, l’Iran no té una política tan prohibitiva cap a la dona com la resta de la zona. El 85% de l’alumnat universitari són dones i molt actives. En les protestes de Teheran de 2009, després de les eleccions, la majoria dels participants eren dones. Una de les mortes es va convertir en un símbol de la lluita reivindicativa femenina a Orient.
És més difícil per a la dona islàmica lluitar pels seus drets?
A primera vista, sí. No obstant això, la lluita es tradueix de diferents formes segons les circumstàncies i el moment en què es troba cada societat.
Creu que a Europa la dona també està discriminada?
Les dones, arreu del món, estan discriminades des que neixen. Encara que la llei atorgui els mateixos drets a homes i dones, la realitat és ben diferent. La igualtat, fins al dia d’avui, no ha existit mai.
Per què, tot i la llei, la realitat és discriminatòria?
Per la cultura patriarcal que existeix en totes les societats. Per exemple, al seu país, el salari d’una dona amb la mateixa feina que un home és gairebé sempre menor. O, contesti: quantes presidentes de consells d’administració de grans empreses hi ha a Espanya?
Quina és la importància de l’educació per canviar el sistema?
L’educació és la forma més profunda d’arribar al fons de les persones, a les noves generacions, i canviar així ideologies i cultures. La discriminació cap a la dona té la seva arrel en la cultura i un canvi en ella només pot arribar des de l’educació.
Per què creu que els moviments indignats, com el 15-M, han sorgit ara?
No hi ha dubte que el planeta és un petit llogaret. El moviment d’Espanya és conegut arreu del món i s’ha traslladat a altres països. La corrupció s’ha convertit en un dels grans reptes de la societat actual i la situació econòmica d’Espanya mostra el resultat de polítiques equivocades que s’han pres en els últims anys. La gent, a través d’aquest moviment, es manifesta en contra dels polítics. Els demanen comptes i aquesta és la veritable democràcia, un país on ciutadans pregunten als polítics: «Per què heu fet això?». La responsabilitat d’un ciutadà en democràcia va molt més enllà del vot.
