D’entrada ja avanço que això no pretén ser cap al.legat a propòsit dels drets de custòdia sobre els fills, sinó simplement un toc d’atenció sobre la judicialització d’una suposada patologia que, pretenent protegir el menor, el col.loca en una situació afectiva límit.
Mig centenar de prestigiosos professionals de la salut mental i de la judicatura acaben de denunciar, després d’un any d’investigació, que la síndrome d’alienació parental (SAP) no té cap validesa científica. Es coneix com a síndrome d’alienació parental el procés pel qual s’intenta trencar el vincle dels fills amb un dels progenitors. Una espècie de rentat de cervell provoca que els fills que pateixen aquesta síndrome sentin odi patològic i injustificat cap al progenitor alienat.
El concepte SAP va ser encunyat pel psiquiatre nord-americà Richard Gardner l’any 1985, aplicat a divorcis conflictius o destructius. El furor que va causar als Estats Units en el seu moment s’ha convertit en reprovació, a l’haver-se demostrat els efectes perversos de la seva aplicació, inclòs algun suïcidi infantil. Actualment, l’Associació Nord-americana de Fiscals lluita obertament contra la seva utilització als tribunals. En l’àmbit científic, ni l’Organització Mundial de la Salut ni altres col.lectius que serveixen de referent accepten la SAP. I, no obstant, als tribunals espanyols cada vegada s’estan produint més casos en què es retira la custòdia a la mare utilitzant aquest diagnòstic, amb l’agreujant que acostuma a tractar- se de situacions en què existeixen denúncies prèvies per maltractament en la parella o abusos de les criatures.
Atenent-nos a això, no cal ser cap màster en psicologia per entendre el que ha reconegut la delegada especial del Govern contra la Violència sobre la Dona, Encarnación Orozco, i és que uns nens que són testimonis de les agressions, dels crits, quan no en són ells mateixos també víctimes, no necessiten que la seva mare afegeixi més llenya al foc per sentir animadversió cap al seu progenitor.
Amb el fervor dels conversos, ara que als Estats Units es posa en qüestió la validesa d’aquesta síndrome, a Espanya equips psicosocials de diversos jutjats exposen aquests menors a un sofriment irreparable, ja que la separació de la mare també comporta arrencar-los del seu entorn. Ni els avis ni els oncles o cosins materns, ni els seus amics, ni els seus companys de col.legi poden entrar en contacte amb ells. Aquesta és la filosofia de la SAP, que els que diagnostiquen segueixen al peu de la lletra.
Situacions tan inexplicables com la que pateixen des de fa vuit mesos dues adolescents de 15 i 13 anys a Tenerife. Recordaran el cas, perquè va ser impactant contemplar a la televisió les seves súpliques i sanglots, mentre la família paterna les arrossegava, literalment, en compliment de la sentència. Confesso que després de l’escruixidora escena vaig pensar que les imatges parlaven per si soles i la sentència havia quedat en suspens. Investigant sobre la síndrome d’alienació parental he comprovat amb estupefacció que les menors que van acusar el seu pare d’abusos sexuals (el mateix forense del jutjat va emetre un informe que confirmava trencament de l’himen en un cas i intent de penetració en l’altre, tot i que no han provat que fos ell) estan vivint amb el seu presumpte agressor. Això sí, contra la seva voluntat i sotmeses a teràpia d’acostament al pare, sense que sembli que tingui cap mena d’importància que es tracta d’un home suposadament violent i agressiu que durant deu anys va maltractar la seva dona, una procuradora de tribunals que ingènuament va creure que amb el divorci n’hi hauria prou i que no calia que hi hagués denúncies pel mig. Tampoc sembla que es tingui en compte que aquestes noies, en una edat tan crítica, no tinguin el referent de la mare, a qui no- més deixen parlar amb elles una vegada a la setmana, dues hores, i sempre en presència d’una psicòloga que avalua el seu comportament.
El cas, documentat juntament amb un altre de Manresa (en aquests moments a l’espera de sentència) per la plataforma de professionals de menors en risc, es repeteix també amb una infermera asturiana. Per a l’equip psicosocial que la considera «delirant», no sembla significatiu que treballi al servei d’urgències d’un hospital, que hagi tingut una ordre d’allunyament i que els seus fills de 10 i 12 anys plorin quan transcorren les quatre hores que pot estar amb ells, cada 15 dies, en un punt de trobada sota l’atenta mirada d’un terapeuta que no els deixa anar sols ni al lavabo. De res serveixen els informes de psiquiatres que avalen la seva perfecta salut mental, el suport del Consell d’Infermeria d’Espanya o aplicar el sentit comú, és a dir, que amb aquesta afectació mental no podria estar en contacte amb pacients, llevat que el centre sanitari incorregués en una negligència.
Cap d’aquestes dues dones podrà passar el Nadal amb els fills, ni celebrar els seus aniversaris, ni tan sols trucar-los per telèfon, perquè la SAP diu que són una mala influència per als seus fills.
Una de les raons de la seva invisibilitat en els mitjans té a veure amb la interpretació que es fa al jutjat de la seva suposada habilitat manipuladora per convèncer els periodistes.
Per això, aquesta és una bona ocasió perquè els mitjans de comunicació exercim aquesta capacitat de denúncia, sense necessitat de truculentes escenes, ni servituds als shares, i encara menys exposant les víctimes. Simplement hem de deixar parlar els reconeguts experts que han investigat a fons i han comprovat les fallades d’un sistema judicial que no hi ha cap necessitat de qüestionar-se, sinó simplement de corregir.
* Begoña del Pueyo es periodista.
