Les coses no són sempre com són, sinó com es perceben. I la dona no és com històricament la van percebre les grans religions, i algunes la continuen percebent. Hi ha una abundant literatura sagrada, a part de la teològica i filosòfica, en què la dona és un ésser humà fracassat, clarament inferior a l’home i per tant més digna de menyspreu que d’alabança.
El relativisme es multiplica com un càncer verinós, segons el papa Benet XVI, i nosaltres podem afirmar que s’ha colat a les galeries de l’Església en una qüestió tan important com és la visió de la condició femenina o, més directament, sobre el paper de la dona dins de l’Església i també en els teixits del poder polític i social. La valoració depèn des d’on i des de quina ideologia i quins ulls es miri. En aquest cas es tracta de dos brillants teòlegs i acreditats pensadors: parlo del cardenal Carlo Maria Martini i del papa Ratzinger.
En principi, tots dos parteixen d’uns pressupostos culturals anàlegs i de la mateixa fe per poder suposar que comparteixen percepcions iguals o semblants. No és així. Les seves propostes no són relativament diferents, són evidentment diferents. En un llibre recent, relativament recent, que té el suggerent títol de Coloquios nocturnos en Jerusalén, el jesuïta –cardenal Martini– formula una sèrie de propostes que tenen com a idea força que una altra Església és possible i que ha de tenir el valor de reformar-se. El cardenal parla amb absoluta llibertat i sinceritat, perquè ja no el mou cap esperança sobre la Terra, i diu: «Només aspiro a preparar-me per a la trobada misteriosa i definitiva amb el meu Déu. És el moment d’entregar-me a l’eternitat amb la màxima puresa possible». El llibre és un diàleg amb el també jesuïta Georg Sporchill, que condensa en les preguntes recollides de diversos estudiants els temes més candents que afecten la relació de l’Església amb el món actual i del món actual amb l’Església.
Com veieu, un clar relativisme en el plantejament. Té clar que la dinàmica històrica va cap a la incorporació de la dona al sacerdoci, i això significa que la dona entrarà també en tot el teixit jeràrquic, cosa que suposa un gir de 180 graus. És partidari del celibat opcional en els sacerdots i que no l’imposi el dret canònic. Pel que fa al garbuix de nos que Pau VI va posar a l’encíclica Humane vitae sobre les relacions sexuals, és partidari de suprimir-les, i opta per la permissivitat en l’ús del preservatiu. En relació amb la Humane vitae, Martini és contundent: «Ha produït un gran perjudici amb la prohibició de la contracepció artificial que s’hi s’estableix, la qual cosa ha determinat que moltes persones s’hagin allunyat de l’Església, i l’Església, de les persones». Pensa que el sacerdoci femení també és una manera de fer justícia a les dones per part de l’Església.
La visió de Ratzinger és diametralment oposada a la de Martini en aquestes qüestions tan essencials per al futur de l’Església o per a una Església amb un futur ampli, perquè no oblidem que les dones són la meitat de la humanitat i la seva situació en l’escenari de la història està canviant d’una manera clara en els territoris de l’antiga cristiandat. Els escrits de Ratzinger sobre la condició femenina són abundants, però em fixaré en un dels seus temps de cardenal, quan era prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe. A finals del 2004 va escriure una carta als bisbes de l’Església catòlica sobre la col·laboració de l’home i la dona en l’Església i al món. Jo diria que l’eix d’aquesta carta és la defensa d’un Déu home. A la carta sosté que el feminisme és condemnable perquè promou la recerca del poder per part de la dona i, a més, perquè l’enfocament de gènere que utilitza aquest moviment corromp l’ordre natural de la societat.
És clar per a Ratzinger: l’ordenament natural està en el fet que la dona no abandoni el seu lloc en el pla de Déu, que és el d’estar sotmesa a l’home. Ho diu amb tota contundència perquè no en quedi cap dubte. Per favor, llegiu el que va escriure en aquella carta: «En les paraules que Déu dirigeix a la dona després del pecat s’expressen, de manera lapidària i impressionant, les relacions que a partir de llavors s’establirien entre l’home i la dona: tindràs ànsia del teu marit, i ell et dominarà».
La verinosa poma del paradís va intoxicar el pensament jueu i va vertebrar el poder dels dos sexes en l’Església cristiana. Sant Tomàs d’Aquino no tenia dubtes a l’afirmar com si es tractés d’un dogma: «La dona està naturalment sotmesa a l’home, en qui naturalment hi ha més bon discerniment de la raó». El paper de la dona en relació amb l’home el va precisar sense titubejos sant Pau en una de les seves cartes als fidels de Corint, on els diu que l’home no s’ha de tapar el cap, ja que és la imatge i la glòria de Déu; però la dona és glòria de l’home. Perquè l’home no procedeix de la dona, sinó la dona de l’home, i tampoc l’home va ser creat per causa de la dona, sinó la dona per causa de l’home.
El que anomenem relativisme i integrisme s’entrecreuen en l’Església actual. Hi domina el perfum integrista, ja que des del Vaticà es pretén que els principis religiosos siguin model de vida i font de les lleis de l’Estat.
