L’entrevista amb Soledad Murillo, Secretària General de Polítiques d’Igualtat
.
Doctora en Sociologia, salmantina de pell d’oliva, sembla no tenir por de res. La seva determinació per situar les dones en el lloc que els correspon l’ha portat a una pràctica inèdita en aquest país. Des d’un alt càrrec al Govern, imagina i aplica polítiques d’igualtat, d’aquelles que no tenen retorn.
–¿Busca la igualtat en tots els fronts i enfront de molts?
— En tots els fronts, sí. Enfront de molts, en una primera instància, també, quan creuen que la igualtat és un tema de dones. Després, al conèixer les dades, ho assumeixen.
–¿Les tasques més complicades?
— Que tothom es convenci que no som una minoria i que anem pensant que la conciliació no ens correspon només a nosaltres. Que hem de ser molt hàbils per administrar-la. Que tots la considerin seva, especialment els homes, els nostres fills, tothom.
–Això està verd.
— Sí, perquè és una càrrega que portem en solitari. Ens costa delegar, som molt proactives i no tendim a repartir per evitar conflictes.
–¿Ha negociat amb empresaris i sindicats la llei per a la Igualtat?
— Ha sigut un autèntic luxe, perquè ho hem fet per primera vegada, ja que abans no existia cap càrrec polí- tic per a la igualtat. Ha sigut una sorpresa verificar com els resulta de fàcil pactar a la CEOE i als sindicats, malgrat les seves discrepàncies. Les dones practiquem poc el pacte.
— Molts projectes de ciutat, de transport, de salut han ignorat les necessitats de la dona.
— Això està canviant, em sembla que gràcies a les dones urbanistes i a les ciutadanes quan se les consulta. Per això és important la democràcia participativa.
–Cap llei acontenta tothom. Tampoc la d’igualtat.
— Ha acontentat els pares i les mares que estan invertint en l’educació de les seves filles perquè després no tinguin problemes en els processos de promoció i de selecció d’ocupació. Però que no se’ls pugui preguntar pel temps que tindran compromès en el futur amb els seus fills va disgustar els empresaris. A la llei hi hem posat que això és una discriminació directa que ha d’anar al contenciós administratiu, i ja s’està guanyant.
–¿Què van argumentar?
— Es va prendre com una ingerència el fet de negociar plans d’igualtat, però ara tot s’està posant al seu lloc. Inhabilitar una dona per tenir fills significa que no es pensa en el seu currículum. La nova llei ha acontentat a més a més aquests 50.000 pares acollits al permís de paternitat i els que ho faran més endavant.
–La publicitat masclista persisteix.
— Sí. L’Institut de la Dona, que depèn de la Secretaria General de Polítiques d’Igualtat, té un observatori específic en aquest tema. Amb la llei contra la violència de gènere i amb la d’igualtat tenim capacitat per recórrer, com hem fet amb Dolce & Gabbana.
–No tots ho van aplaudir.
— Encara que alguns ens acusin de beates, de feministes, no es tracta en absolut de limitar la capacitat d’expressió, sinó que aquesta no impliqui col.locar-nos com a menors tutelades i a expenses que l’home reconegui la nostra bellesa i talent.
— ¿Alguna recomanació?
— N’hi ha una que jo faig i que em faig: tenir-me sempre en compte, que significa cuidar-me, prestar-me molta atenció, perquè només així puc estar amb algú i que aquest algú no visqui a través de mi. Però és difícil perquè es pot semblar egoista. I quan ens apareix la culpa, és que anem en la bona direcció.
–¿Com és això?
— Doncs que cada vegada que sentim culpa ens hem de recompensar. Llavors anem bé. No sentir-se culpable és claudicar, mentre que ser transgressora en una família, ocupant- nos de nosaltres mateixes, suposa salut per als fills.
–Una dona postergada, ¿què pot fer?
— La llei per a la igualtat ha establert nous drets. Davant de qualsevol discriminació, també sobre la conciliació de la vida familiar i laboral, s’ha de posar en coneixement perquè s’actuï. Ha de participar en les estructures de l’empresa, en els sindicats, per guanyar influència. I que pensi que el seu problema no és únic, que el comparteixi.
— ¿La maltractada ha de denunciar?
— És molt difícil denunciar qui encara estimes, però donar-li oportunitats no significa acabar amb el problema. La reconciliació no és més que una pròrroga, perquè no s’arregla res sense reflexió i sense un compromís de canvi. I això s’ha de fer amb professionals.
–Potser intenten protegir-se.
— Però si no denuncien, se senten cada cop més malament, més soles. Amb més pors. El procés de violència obeeix al fet que no hi ha igualtat de tracte. No se’ns mira de tu a tu, sinó com si estiguéssim al seu servei. Hi ha una pauta en els maltractadors que diu, «no m’atenia».
