Escrita en ple auge feminista dels anys 70 als Estats Units, la satírica The Stepford Wives (Les dones perfectes, en el seu oblidable remake cinematogràfic), d’Ira Levin – autor també de Rosemary’s Baby (La llavor del diable) i Los niños del Brasil -, planteja la guerra de sexes. Davant els canvis de rols, l’escriptor ironitza sobre una contundent resposta masculina.
Gairebé 40 anys després, commemorarem el Dia Internacional de la Dona amb una bona pila d’homes contraris al model de la novel·la curta de Levin, malgrat que molts d’ells encara digereixen el canvi de papers. ¿Qui són?
Són homes dedicats al món de la política que lideren o recolzen la legislació per acabar amb les barreres, que són capaços de trobar companyes de llista sense necessitat de quotes i que elaboren les estadístiques segregades perquè aquest és l’espai per segregar.
Són els caps de recursos humans o equivalents que no pregunten a les aspirants si pensen tenir fills/es. Ell n’ha tingut o en vol tenir. Tampoc serveix de gaire preguntar-ho perquè, segons els estudis elaborats i el sentit comú, elles menteixen.
Són empresaris o directius que no modifiquen el criteri professional d’una dona perquè aquesta sol·licita una feina a temps parcial o des de casa, aprofitant al màxim les noves tecnologies.
Són els responsables de departament que no posen reunions a les hores en què no s’han de posar reunions i que s’acullen al permís de paternitat.
Són companys i amics que tallen d’arrel els comentaris i les bromes (suposades) vexatòries per a les fèmines perquè no pensen que a elles se les hagi de definir pel volum dels seus pits o les natges o per qualsevol referència sexual o física.
Són joves que trenquen el tabú de trepitjar un terreny restringit a les tradicionals cuidadores i exerceixen de professors en els primers cursos de primària o d’infermers.
En aquesta mateixa esfera hi llisquen pares que s’organitzen per acompanyar els seus fills/es a festes d’aniversari, per visitar el seu pare o la seva mare a la residència o per portar qualsevol de tots dos al metge.
Són aquests companys de vida que no utilitzen la paraula ajudar perquè simplement fan. El menjar, la neteja, la compra. Són capaços, és clar, de portar el pa per sopar i banyar els nens/es. Són els que han entès que la sensibilitat no és sinònim de plorar sense parar, depilar-se o parlar de roba i cremes.
Aquests homes també treballen en la restauració. Pregunten qui provarà el vi i per a qui és l’aigua demanada, sense prejutjar si a tots els homes els agrada l’alcohol o si totes les dones l’avorreixen i no hi entenen gens.
Resetejats per a un món ple de dones preparades i despertes, ofereixen, sense aixecar la mirada, les explicacions necessàries sobre el funcionament de qualsevol aparell, nou o espatllat, i l’explicació detallada de penosos pressupostos o materials impossibles.
Si el seu destí laboral és un concessionari, són els homes que no reclamen la presència del pater familias quan ella sol·licita un cotxe familiar i no la dirigeixen cap als petits utilitaris quan simplement anuncia la seva intenció de comprar-se un cotxe.
Són aquests companys de viatge a qui tampoc els sembla una qüestió d’honor conduir sempre el vehicle.
En el seu llibre titulat 366 frases que toda mujer debe saber, Gemma Cernuda en recull una de l’escultora ucraïnesa Louise Nevelson: «Com més lliures siguin les dones, més lliures seran els homes. Perquè quan fas esclau a algú, tu mateix t’esclavitzes».
Per als que vulguin perfeccionar-se, l’Ajuntament de Barcelona acaba de posar en marxa el projecte anomenat Canviem-ho, amb el lema: Si els homes també canvien, s’acabaran les desigualtats. S’ha de recordar que The Stepford Wives té seguidors i seguidores. Encara, sí.
Eva Peruga és Defensora de la Igualtat d’EL PERIÓDICO
