Qualsevol que s’enamora d’una persona que no viu al seu barri, a la seva ciutat o al seu país sap que de vegades és dur fer la maleta, deixar amics i família i seguir després dels seus passos. Hi haurà qui pensi que, en la civilització actual, són més les vegades en què és la dona qui es sacrifica, o que, per contra, al final és l’home qui amb més freqüència dóna el seu braç a torçar. Alguns dels nostres avantpassats, però, no semblaven tenir aquest dilema.
Un equip de paleontòlegs del departament d’Evolució Humana de l’Institut d’Antropologia Evolutiva Max Planck (Alemanya) ha demostrat que les femelles d’Australopithecus africanus i Paranthropus robustus abandonaven el seu lloc de naixement i canviaven de clan en algun moment de la seva vida, mentre que els mascles es quedaven sempre a prop de la seva «llar».
A aquesta conclusió han arribat després d’analitzar, a través de l’ús d’isòtops de l’estronci, l’esmalt dental de 19 homínids les restes dels quals es van trobar en les coves Sterkfontein i Swartkrans, a Sud-àfrica, i que tenen una antiguitat d’entre 1,7 i 2,4 anys.
L’estudi, que acaba de publicar la revista Nature demostra que només el 10% de les dents d’homínids mascle trobats no pertanyien a la zona local, mentre que més de la meitat de les dents de femelles procedia de fora. Segons els autors, prop del 90% dels homínids mascle van créixer en la mateixa zona on van morir.
Segons ha explicat al portal de ciència SINC Sandi Copeland, autora principal de l’estudi, «quan arribaven l’edat adulta, els mascles estaven a la seva comunitat d’origen, mentre que les dones marxaven per unir-se a altres grups». Una de les raons per les quals les femelles abandonaven la seva casa era per evitar l’endogàmia, un patró de comportament que encara s’observa en ximpanzés i bonobos.
Els investigadors van distingir les dents de mascle dels de femella comparant la mida de les molars per intentar esbrinar per què els mascles es quedaven ‘a casa’. La investigació suggereix que els mascles preferien la vegetació o el paisatge dominat per dolomies (on predominen les roques semblants a la calcària), ja que era més probable la presència de coves. Això els permetia, a més, no haver de desplaçar-se.
«Aquests homínids tenien dietes altament variables. No sabíem si això implicava que els mascles es moguessin sovint. Aviat vam veure la diferència entre mascles i femelles», explica Julia Lee-Thorp, coautora de l’estudi i especialista en l’anàlisi d’isòtops d’esmalt dental de fòssils del Laboratori d’Investigació d’Arqueologia i d’Història de l’Art a la Universitat d’Oxford (Regne Unit).
