El nom de Christine Lagarde, ministra d’economia francesa, sona com una de les candidatures més fermes per succeir Dominique Strauss-Kann que ja ha renunciat al seu lloc al capdavant del Fons Monetari Internacional.
Encara que molts s’entestin a esbossar teories conspiratives que justifiquin l’acusació d’assetjament sexual de Strauss-Kann, i tot i que encara no estigui provat el delicte, la carrera política del candidat del socialisme francès té els dies comptats. El pic de popularitat no li ha estat beneficiós, és clar.
El nom de la ministra d’economia es va escoltar oficialment quan el ministre de Finances de Suècia, Anders Borg, la va qualificar com «la millor candidata per dirigir el Fons». Seria la primera dona a dirigir el FMI.
El portaveu d’Angela Merkel, l’alemany Cristoph Steegmans, va declarar que si entrés en discussió el màxim lloc de l’FMI, el seu país donarà suport a la candidatura d’alguna persona europea. Lagarde és advocada i va treballar 25 anys a Wall Street per la consultora financera Baker & McKenzie.
La vicepresidenta econòmica del Govern espanyol, Elena Salgado, li va donar suport indirectament quan va suggerir que la direcció de l’FMI hauria d’estar en mans d’Europa i d’una dona: «La presència de dones en llocs de responsabilitat encara és escassa».
«Les funcions del director general cessen quan el Consell així ho decideix», diu un dels articles de l’estatut de l’FMI, que fins ara mai va ser aplicat. Dilluns, el Consell es va reunir i va nomenar a John Lipsky com a interí en el càrrec.
En el Consell hi ha 24 vots. Les potències tenen un vot cadascuna (Estats Units, Japó, Alemanya, França, Regne Unit, la Xina i Rússia), i els altres 179 països es divideixen els 17 vots restants. En la correlació de forces interna del mega organisme de crèdit encara no es reflecteixen les realitats posteriors a la fi de la Guerra Freda, encara que en l’última cimera del G-20 es van acordar algunes modificacions que afavoriran l’BRIC, però no serà fins al 2012. Europa suma el 35,6% de poder de vot.
Les economies emergents també van presentar les seves pròpies candidatures. Kemal Dervis, ex-ministre de finances de Turquia i ex economista del Banc Mundial i Arminio Fraga, ex-president del Banc Central del Brasil, són alguns dels noms que transcendeixen entre analistes i la premsa.
La francesa Lagarde gaudeix del suport de bona part dels països de la UE, començant per Alemanya i el Regne Unit, davant els quals s’ha llaurat un gran prestigi com a ministra d’Economia. Brasil reclama un substitut interí per Strauss-Kahn fins a 2012, quan hauria d’haver acabat el seu mandat.
