Em demanen participar a ‘la Marató del 8M’ i sé molt bé què vull fer, vull parlar. Encenc l’ordinador i només cal que em pari a pensar perquè em vinguin al cap diverses imatges. Són en diferents temps i espais, però tots tenen en comú una mateixa cosa: em veig a mi mateixa, intimidada (inclús, en ocasions, humiliada), per un home en situació de poder. En la primera escena sóc adolescent i estic de festa. Per què no puc ballar amb tu sense que pensis que et prometo alguna cosa? Crec que som amics i que podem acabar la nit mirant una pel·lícula mentre endrapem qualsevol resta de menjar de la nevera dels teus pares. Però em quedo adormida i sento que em grapeges. Què fas? Què t’has cregut? No ho dic, només marxo a casa terroritzada. No li explico a ningú i procuro ignorar-te i deixar que passi. Què pensarà el grup d’amics? Temps després em veig en una feina. Sóc molt jove i ell va de simpàtic. Al principi em fa certa gràcia, perquè sento que m’integra a l’equip, que em tracta com als altres. Però els comentaris van pujant de to fins a fer-se impertinents, incòmodes. Em pregunta reiteradament sobre les meves relacions sexuals i jo només puc fer ganyotes i contestar-li amb paraules que em facin semblar dura. Però per dintre em sento tova. Tampoc dic res i aguanto perquè sé que el meu temps a l’empresa és temporal i ell té un nom, una posició de poder des de la qual podria ferir-me.
Són imatges que havia procurat oblidar i ara tornen, com tantes altres al metro, en concerts o tornant de la discoteca amb cares que ja he oblidat però que van deixar en mi aquesta sensació de desconfiança i indefensió que m’obliga a respirar tranquil·la quan entro per la porta de casa. Però he fet un esforç per escriure-les aquí perquè ara sí que sento la necessitat de parlar, d’animar a que no callem, de no mirar cap a una altra banda. Sento la necessitat d’aportar el meu granet de sorra perquè algun dia ens sentim segures arreu, perquè totes construïm una xarxa que ens permeti alçar la veu sense cap mena de por, sentir-nos recolzades. Perquè justament això, la por, és el que perpetua aquest sistema. Què hagués passat si no hagués callat en cadascuna d’aquestes situacions? Hagués evitat que altres dones se sentissin, com jo, intimidades per aquestes persones? És un sentiment amb el qual no vull viure. Perquè la culpa no és meva i el meu únic pecat va ser no ser prou valenta. Tenia clar que el sistema els protegiria a ells, però ara vull lluitar per estar per sobre d’aquest sistema, per fer-nos veure que hi ha maneres perquè ens atrevim a parlar, perquè tot aquest patiment no quedi en va: organitzar-nos perquè no puguin tocar-nos. Vull més dones en xarxa!
