La ministra francesa de Finances, Christine Lagarde, ha estat finalment escollida directora general del Fons Monetari Internacional (FMI), en substitució del també francés Dominique Strauss-Kahn, detingut fa setmanes per presumpte delicte sexual.
Lagarde -famosa, entre a’ltres coses, per haver afimrat que m”mai hauria d’haver-hi massa testosterona en una habitació” quan es tracta de resoldre problemes-, prendrà el dimarts les regnes de la qual, per a molts, és l’entitat internacional més poderosa.
“Em sento profundament honrada i feliç per haver estat triada”, va dir aquesta advocada parisenca de 55 anys i ex-.senedadora olímpica, que es va comprometre a treballar i servir a tots els països membres del Fons amb “esperit positiu”.
Molts confien que el seu tarannà ajudi al fet que el FMI iniciï una nova etapa i superi el vergonyós escàndol que va deslligar, el 18 de maig, l’abrupta renúncia del també francès Dominique Strauss-Kahn, que compleix ara arrest domiciliari a l’espera d’un judici per atac sexual contra una *mucama d’un hotel de Nova York.
L’únic rival de Lagarde i malgrat una campanya amb visites a països de la regió, el president del Banc Central de Mèxic, Agustín Carstens, no va poder reunir si més no el suport massiu d’Amèrica llatina i va anar àmpliament derrotat en la votació “per consens” realitzada ahir pels 24 països membres del Consell Directiu, entre ells l’Argentina.L’elecció de la ministra francesa va causar amargor entre els qui preferien a
Carstens. “La culpa és nostra. Sabíem que era difícil, però les economies emergents no vam saber treballar en conjunt per fer sentir la nostra veu”, va lamentar ahir, davant La Nacion, un membre del directori. “Carstens era un candidat de luxe i no vam saber defensar-ho”, va afegir, amb fort sentit d’autocrítica.
Lagarde, en canvi, va aconseguir el decisiu suport d’Europa, Estats Units, Xina i Brasil. “Feia dies que era evident que ella anava a guanyar. Però el tant decisiu ho va acabar de donar el govern de Barack Obama, en pronunciar-se a favor seu”, es va explicar ahir a la Nacion.
“L’excepcional talent i l’àmplia experiència de Lagarde brindaran a aquesta institució un lideratge invalorable i indispensable en un moment crític per a l’economia global”, va dir el secretari del Tresor nord-americà, Timothy Geithner.
Setmanes enrere, va anar un altre comunicat de Geithner el que va precipitar la renúncia de Strauss-Kahn. “Junts, Europa i Estats Units representen el 48% dels vots. Una vegada que ells es pronuncien, no hi ha molt espai per maniobrar”, es va indicar.
Van ser obertures els intents de la *Nacion per obtenir informació oficial sobre el vot emès per l’Argentina en la reunió de directori. Altres fonts consultades en aquesta capital van dir que sobre l’hora el país es va inclinar a favor de Lagarde.
“Hi havia tres països d’Amèrica llatina amb dret a vot. Mèxic, que ho va fer a favor de Carstens; Brasil, que ho va fer a favor de Lagarde, i l’Argentina, que va optar per no alçar la veu molt forta en el procés de formació de consens”, es va indicar.
En els tres casos, el vot es va exercir en nom propi i dels països als quals es representa en l’ocasió, en un mecanisme definit com a “cadira”. Així, el vot argentí va expressar també la posició de Xile, Uruguai, Paraguai, Bolívia i Perú, mentre que Brasil ho va fer en nom de Colòmbia, Panamà i República Dominicana, entre altres.
El FMI té només sis dones entre la trentena d’executius amb càrrecs de poder. Lagarde que ja ha trencat diversos sostres de vidre : en 2007 es va convertir en la primera ministra d’Economia de França. “Si els homes es queden sols, tendeixen a fer embolic”, va dir al febrer, quan Strauss-Kahn era la figura forta dins de l’organisme que ara, i de la manera més impensado, comença una nova etapa. Però recordem els noms de les personalitats que han estat al capdavant d’aquesta estratègica institució, evidenment tots homes.
Una institució amb un lideratge europeu maculín fins aleshores
2007-2011
Dominique Strauss-Kahn (França)
Durant el seu mandat, va permetre una major participació en el FMI dels països emergents i va gestionar les ajudes als països europeus afectats per la crisi econòmica. Va renunciar al maig després de ser acusat d’un delicte d’agressió sexual.
2004-2007
Rodrigo Rato (Espanya)
A l’ex vicepresident espanyol l’hi ha criticat en el si del FMI per no haver estat capaç de preveure la crisi econòmica internacional.
2000-2004
Horst Köhler (Alemanya)
El dirigent conservador va succeir a *Camdessus al capdavant de la institució i va renunciar quatre anys més tard per assumir la presidència del seu país.
1987-2000
Michel Camdessus (França)
El seu mandat va coincidir amb el denominat Consens de Washington, les receptes neoliberals aplicades per impulsar el creixement econòmic.
1978-1987
Jacques de Larosière (França)
L’ex governador del Banc de França va dirigir la institució durant gairebé una dècada. Com en el cas actual, li va succeir en el càrrec altre francès.
Esperem doncs, que Lagarde ens sorprongui amb un lideratge femení diferenciat, tal i com j la cracteritza en altres espais de responsabilitat.