A principi d’any, Mariona de Puig va deixar el càrrec de presidenta de la patronal Pimec a Girona, perquè va pensar que en moments de crisi calia un perfil de president més tècnic. Ara el seu objectiu és treballar per fer veure a la societat que sense dones al poder es perd molt de coneixement.
Després d’haver desenvolupat tota la carrera professional en un món d’homes, ara que ja està jubilada, el seu objectiu és treballar per l’«apoderament» de la dona. O sigui, per fer veure a tota la societat el que es perd per no aprofitar el potencial que poden aportar les dones en tots els àmbits.
–Què vol dir quan parla d’«apoderament de la dona»?
–«Hem de començar a trobar molt i molt antiestètiques i antieconòmiques les taules de debat en què només hi ha homes. La societat ha de començar a rebutjar-ho, perquè sense dones al poder ens perdem una lateralitat de la realitat del món. Les dones actuen i pensen diferent que els homes, de manera que ens perdem un 50% d’un coneixement, d’una visió, d’una iniciativa…»
–Com hi ha arribat, a aquesta visió del paper de la dona?
–«Després d’un recorregut per un món en què moltes vegades jo era l’única dona. I no és que jo tingui més mèrits, sinó que hi han influït circumstàncies com ara estar lliure per l’edat i haver engegat una empresa. Les dones són les primeres a la universitat, però moltes es queden a mig camí i no surten a la foto del poder econòmic del país. I això ens ha de començar a fer un mal d’ulls terrible. Hem de sensibilitzar la societat que això no pot ser. Però no estic a favor d’imposar una quota de dones. Això pot ajudar, però no és la millor solució.»
–Però la foto d’un poder exclusivament masculí es veu com una cosa normal.
–«A una certa edat, la dona té més ambició que l’home, però arriba un moment que perd aquesta ambició perquè ha de lluitar contracorrent en una societat feta a la mida dels homes. La dona no té necessitat de poder, i sovint prefereix escollir des d’un punt de vista sentimental.»
–Si la dona hi renuncia, és culpa seva no ser al poder?
–«És una culpa legítima. Tothom pot escollir, i la dona, en un moment determinat, escull una altra cosa. Però qui hi perd no és la dona, és la societat! Aquest és el discurs que jo voldria que la gent entengués! La maternitat no és un tema de la dona sinó de la societat i sense dones al poder ens perdem molt de coneixement. A més, són més creatives i sensibles.»
–I com es tradueix tot això a la feina?
–«En aquest país, a la feina, s’hi és més per fer acte de presència que per productivitat, i la dona això no ho accepta. Si no està fent res, prefereix ser en un altre lloc; mentre que l’home, en canvi, creu que qui marxa l’últim és qui treballa més. Però, quina incomoditat estar en un lloc des del qual no pots aportar res! Hem de començar a treballar per produir, per aportar, per construir, no pas per figurar.»
–Abans deia que ha fet un recorregut per un món en què moltes vegades era l’única dona. La seva formació la va ajudar a moure-s’hi?
–«Jo vaig estudiar el que, en aquell moment, s’anomenava secretariat internacional de direcció al CIC (Centre d’Influència Catòlica), a Barcelona. Era una institució femenina, burgesa i progressista que es va fundar per donar un ensenyament de qualitat a la dona burgesa. A la vegada, es va convertir en un refugi laboral per a gent expedientada pel règim franquista. Vaig tenir de professor en Roca Junyent, en Bricall, en Jordi Nadal… gent del món acadèmic que no podia exercir en els circuïts oficials, i el CIC els va acollir. Hi havia un clima especial, del qual les que hi érem no n’érem conscients. A mi em va obrir molt els ulls, tot i que ja havia passat un any a Anglaterra per estudiar anglès. Però el CIC era un lloc on passaven coses i hi participava molt. El director tècnic era Joan Triadú, i més catalanista que Triadú… El que vaig aprendre allà va ser el que m’ha ajudat en la meva trajectòria professional.»
–Aquesta trajectòria va començar bàsicament a l’empresa familiar de Cassà de la Selva.
–«Després de cinc anys a Andalusia, quan vaig tenir un fill vaig tornar a Cassà i em vaig posar a treballar en l’empresa de la família. Vàrem viure diverses crisis, però la dels anys vuitanta va ser un desastre econòmic i generacional i vaig buscar-me la vida a Girona. I a una persona que ha estat empresària, quan treballa per compte aliena, sempre li queda el cuc de dir ‘jo també puc iniciar alguna cosa’.»
–Va ser llavors que va néixer la idea de crear una empresa de treball temporal (ETT), quan gairebé ningú sabia què eren.
–« En haver tingut una empresa i gent a càrrec meu, vaig veure les ETT com una oportunitat. Però una cosa que mai m’hagués imaginat és que una eina que jo pensava que serviria per reduir la precarietat laboral fos tant criticada. D’aquí va venir que uns quants decidíssim crear l’Associació Catalana d’ETT, per fer força contra els malentesos que provocava la llei. Ens deien que utilitzàvem les persones, quan la llei és molt intervencionista i controladora. Però es va aconseguir la paritat salarial que la llei no contemplava.»
–Precisament va voler entrar a la patronal FOEG per explicar als empresaris què feien realment les ETT.
–«Formava part d’una activitat molt criticada i m’interessava poder explicar què fèiem. Volia tenir una relació directa amb l’empresariat i, per això, em vaig apropar a la FOEG. I quan Joan Almirall va arribar a la presidència em va demanar d’entrar a la junta, i també era l’única dona.»
–Però va acabar deixant la FOEG.
–«Com a totes les institucions, a la FOEG hi ha uns nuclis durs que són difícils de penetrar, encara que estiguis a la junta, sobretot si hi estàs sola. Com a tot arreu, hi havia un comitè executiu que manava, i la gent que està a segona fila, a vegades, té una informació més parcial dels temes. I en aquella època la FOEG va tenir les seves coses… i una sèrie de gent vàrem optar per marxar. I punt final. El que no pots fer és estar en un òrgan de govern en què no disposis de tota la informació. Si no ets sents informat, no pots estar ocupant unes responsabilitats que no saps a què corresponen.»
–I d’un enrenou a un altre, ja que també va participar en el moviment Impuls Gironí per reclamar més pluralitat en les eleccions a la cambra de comerç de Girona del 2006.
–«Històricament la cambra havia exercit un poder econòmic, una mica independent, i també una funció social. Tenia una entitat pròpia i havia acollit gent plural. Amb la formació de la FOEG, els mateixos empresaris que són a un lloc són a l’altre. I quan va arribar la patronal Pimec a Girona li va costar molt entrar en aquest joc, i fa quatre anys un grup de persones vam reclamar que la cambra fos plural.»
–No aspiraven a la presidència?
–«Potser vam fer un discurs que no es va entendre gaire, perquè mai vam dir que volíem posar un president. El que volíem era que fossin unes eleccions plurals i que la gent anés a votar. I vam aconseguir que es multipliqués per deu el nombre de vots.»
– Vol dir que es van aconseguir els objectius?
–«Hi havia gent que deia que havíem perdut, i jo els deia que havíem guanyat, ja que havíem aconseguit més participació. La nit de les eleccions la gent de la FOEG ens deia que els havíem fet gastar els diners per a no res i nosaltres vam contestar que havíem aconseguit el que volíem, que era més participació.»
–L’any que ve torna a haver-hi eleccions a les cambres de comerç. Es tornarà a repetir un moviment semblant?
–«Ja es van aconseguir els objectius i va sortir un compromís de pluralitat per part del president, Domènec Espadaler, que és molt bon president i que va veure el missatge que donàvem. Ara només cal un missatge clar que la cambra no és propietat de ningú. Però no cal muntar un altre Impuls Gironí.»
–Pocs mesos després d’haver participat en aquest enrenou a la cambra, es va convertir en presidenta de la Pimec a Girona, però només per dos anys.
–«Vaig veure que era un repte molt maco i el vaig acceptar amb una condició, que era que, a causa de l’edat i de la meva empresa, no volia un càrrec perpetu, sinó per quatre anys o menys.»
–Al final van ser dos, i tot plegat va semblar una mica precipitat. Què va passar?
–«Que va venir la crisi, així de clar. L’agost del 2008, amb els primers símptomes de la crisi, vaig pensar que malgrat ser una persona de consens i d’establir ponts de diàleg, en un moment de crisi que faria patir les petites i mitjanes empreses calia un president que donés respostes tècniques a un problema que ens queia a sobre. Per això vaig dir al president de la Pimec a Catalunya que no marxés de vacances sense haver acceptat la meva dimissió. Jo sóc molt pragmàtica i no m’hi veia, amb cares enfadades al davant, amb cares que et demanen solucions.»
–És poc habitual que algú renunciï a un càrrec, ja que estem acostumats a gent que no vol deixar la cadira.
–«Enlloc no ho fet això. Sempre que he estat en algun lloc és per participar i col·laborar. Si he vist que no puc aportar-hi res, per manca de coneixements per fer-ho, marxo. Pateixo massa per ser-hi sense aportar res. Segurament és un comportament femení.»
–Durant la seva trajectòria en un món d’homes, alguna vegada s’ha sentit infravalorada?
–«Menys valorada, no, però… el llenguatge no és el mateix. El món d’homes té un llenguatge específic i els negocis i els contactes es fan en aquest llenguatge, i es fan a unes hores i en uns llocs masculins: en sopars, en dinars, jugant a golf… Reunions en uns entorns que s’han fabricat a la mida dels homes. A les dones no els interessa entrar en aquest món, van molt més de cara a la feina I quan la dona ha de competir en aquest món d’homes, crec que perd interès, hi ha altres coses que l’interessen més, com ara una feina que li permeti fer altres coses.»
Nascuda a Cassà de la Selva el 1941, va fer estudis de secretariat internacional de direcció al Centre d’Influència Catòlica de Barcelona que posteriorment va completar amb estudis de postgrau de direcció d’empreses. Va treballar a l’empresa familiar Garriga i Puig, de Cassà, i el 1993 va fundar l’empresa de treball temporal (ETT) Axxon. Va ser fundadora de les associacions catalana i gironina d’ETT, membre de la junta de la patronal FOEG i presidenta de la patronal Pimec a Girona. El 2005 va rebre la medalla President Macià per la seva trajectòria laboral.
