Empoderament. Vet aquí el concepte de moda del feminisme actual, una paraula estranya que, segons diuen, és la clau de volta de la lluita per la igualtat entre homes i dones. «El concepte de l’empoderament de les dones ve de l’anglès empowerment que consisteix a dotar de poder les dones«, diu Marga Massot, tècnica de gènere de l’ Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD) . Massot explica que, un cop aconseguits avenços significatius en la igualtat entre homes i dones pel que fa a la legislació de bona part dels països del món, el gran repte és ara passar «de la part declarativa a l’aplicació efectiva de les lleis». «Els canvis legislatius són imprescindibles -afegeix-, però no suficients«.
L’anàlisi de Massot coincideix amb el que fa el Fons de Desenvolupament de les Nacions Unides per a la Dona (Unifem) en el seu darrer informe, titulat El progrés de les dones al món 2008-2009. El document reconeix que «en les darreres dècades s’han produït grans avenços pel que fa als compromisos a favor dels drets de la dona, tant en l’àmbit nacional com en el mundial«. «No obstant això -continua-, aquests compromisos no sempre han estat acompanyats d’accions pràctiques«.
Els números de l’Unifem són clars: la proporció de legisladors homes i dones als Parlaments de tot el món és de quatre diputats de sexe femení per cada 114 de masculins; la remuneració de les dones és inferior a la dels homes en un 17%; els nens tenen més probabilitats que les nenes d’anar a escola (57% contra 43%); i a l’Àfrica subsahariana per cada dos homes afectats amb el VIH hi ha tres dones. Molts països, a més, violen les seves mateixes lleis contra la discriminació de gènere i continuen negant a les dones el principi d’igual salari per a igual feina i permeten, per exemple, que siguin acomiadades quan es queden embarassades.
L’abisme entre els compromisos assolits pels Estats en els tractats internacionals contra la discriminació per raó de gènere i els avenços reals assolits en matèria d’igualtat ja fa temps que és conegut per tothom. De fet, la Convenció sobre l’eliminació de totes les formes de discriminació contra la dona (Cedaw), adoptada per l’Assemblea General de l’ONU el 1979, dotze anys després de firmar-se la Declaració sobre l’Eliminació de la Discriminació contra les Dones, ja advertia que no n’hi ha prou amb assolir la igualtat d’oportunitats, sinó que cal que els Estats garanteixin la igualtat en els resultats.
Però no va ser fins a l’any 2000, que els 191 Estats membres de l’ONU van decidir establir uns paràmetres quantificables per mesurar el progrés de les dones: els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni, el tercer dels quals és «promoure la igualtat entre els sexes i l’apoderament de la dona«. Els impulsors d’aquell ambiciós pla mundial es van fixar l’objectiu d’eliminar les desigualtats entre els gèneres a tots els nivells de l’ensenyament abans de finals del 2015 i van triar com a indicadors de l’acompliment la proporció de nenes i nens en l’ensenyament primari, secundari i superior, la de dones amb llocs de treball remunerats fora del sector agrícola i el nombre de diputades als Parlaments dels Estats.
Segons l’informe de l’Unifem, «la desigualtat de gènere és un factor que retarda l’assoliment de tots els Objectius del Mil·lenni«, ja que, per exemple, «redueix la capacitat de les dones pobres d’aprofitar el seu recurs més abundant -la força de treball- per alliberar-se de la pobresa«. Per aquesta raó, l’ACCD ha integrat des de fa temps la «perspectiva de gènere» als seus projectes de desenvolupament. Es tracta -explica Massot- de «fomentar l’autonomia de les dones i promoure’n la participació en la presa de decisions» en tots els àmbits de la vida. De donar-los, en definitiva, la part de poder que els pertoca.
