La responsable de Gènere d’ACSUR-Las Segovias, Marta Tudela, va ser la moderadora de l’interessant debat que, sota l’epígraf Drets, reivindicacions i perspectives de les dones en contextos de migració, va reunir diferents ponents de diverses procedències.
Eren testimonis de «legitimitat especial» segons Tudela que van aportar diversos temes per reflexionar en els 4 tallers: processos migratoris i drets de mobilitat; ciudadors de la vida com a fonament de l’economia, i polítiques de desenvolupament en la vida de les dones, entre d’altres. D’ells va sorgir l’Agenda política i les demandes d’aquestes Ciutadanes Globals a les institucions públiques.
Cristina Reyna, coordinadora de la Fundació Diápora Solidària d’Holanda, va iniciar la ronda de la taula amb el vídeo La Ruta filmat el 2010 en la 1ª Trobada Llatinoamericana i del Carib de Migració i Desenvolupament, realitzat a partir de 3 tallers: Drets, Remeses i les Famílies transnacionals.
Allà les assistents, procedents de diferents orígens van reflexionar sobre aquests temes. La seva ponència a Barcelona la va dedicar a ressaltar els impactes que generen els processos migratoris que, per a ella, «canvien els rols de gènere perquè tenen efectes diferenciats per a homes i dones i, en especial, erosiona el paper dels homes com a proveïdors».
L’import total de les remeses mundials enviades en 2008 (30,5 milions de dòlars) va significar 3 vegades la suma de l’Ajuda al Desenvolupament. «Aquestes quantitats serveixen per cobrir necessitats bàsiques en origen, però no ajuden a canviar la situació política«, lamentava Reyna.
Per això, el suggeriment que va llançar per al debat posterior va ser la creació d’una ‘Unitat Feminista transformadora’ per a les migrants, amb l’objectiu de poder canviar la situació de les dones al país d’origen i exigir drets al país de destinació. «Així ens podríem empoderar i tenir una plena participació política i social» a ambdós costats.
També va apuntar la possibilitat de creació d’ «espais transnacionals perquè circulin béns i idees sobre el desenvolupament» i una gestió pròpia de les dones sobre les remeses perquè no poguessin ser instrumentalitzades.
Maria Eugenia Blandon, del Grup de Dones de Sant Cugat, que complirà 10 anys el proper any, va explicar que les dones de la seva organització, que es dediquen sobretot a la cura de gent gran i infància, van viure ‘un xoc’ en els seus primers moments del procés migratori.
Van deixar els seus fills i filles enllà i aquí cuidaven menors i persones d’altres famílies, el que els va ocasionar forts ‘sentiments de culpa’. La reflexió del seu grup es va fer sobre aquesta «maternitat transnacional i la seva discriminació professional, perquè moltes d’elles són més qualificades que els treballs que en realitat exerceixen». Aquests ‘vincles afectius’ del seu treball de cura, juntament amb interminables jornades de treball té, a més, efectes en la salut.
Per Blandon, la reflexió conjunta ha de plantejar per reivindicar millors condicions de treball, amb més drets i denunciar la precarietat i el racisme. La representant del col.lectiu de Sant Cugat va tenir un record per Remei Sipi i Mariel Araya, les pioneres del moviment associatiu de les dones migrants a Catalunya.
La responsable del Comitè de Dones de la Federació d’Entitats Peruans a Catalunya (Fepercat), Graciela Magán, va repassar les causes de la sortida de la migració del seu país: la violència terrorista, els desastres naturals i les crisis econòmiques, però ha recordat també que, a partir dels anys 90, les sortides van ser provocades pels efectes socials dels plans d’ajustament estructural aplicats pel FMI (Fons Monetari Internacional).
Magán va parlar també dels ‘impactes’ que aquesta migració produeix. «Els positius han significat una emancipació per a les dones ja que contribueixen a l’economia familiar i, amés, el seu exemple influeix en les dones de les comunitats d’origen, amb les quals es comuniquen sovint». Els impactes negatius són els mateixos que els soferts per totes les dones del món, ja que «pels mateixos treballs que els homes, les dones cobren menys que ells».
Magán va plantejar per a la discussió posterior «la necessitat d’un enfocament de gènere en les polítiques migratòries, tant en origen com en destinació», perquè tinguin més impacte positiu. En origen, per possibilitar l’ascens de noves institucions, per si es redueixen els fluxos de remeses i en destinació, per evitar que «el control de fluxos migratoris segueixi marginant a les dones per raça, gènere i origen«.
La boliviana María Pilar Céspedes Pérez, representant a Madrid del grup SEDOAC (Servei Domèstic Actiu), va fer una presentació a partir dels drets humans i va repassar alguna de les lleis i noves normatives laborals espanyoles que les afecten en l’exercici de les seves activitats.
El treball domèstic continua sent ‘invisible i no denunciable’ per part d’organitzacions que, com «Amnistia Internacional, es dediquen als drets de les persones i ignoren els nostres». Per a aquesta representant de SEDOAC el seu treball és ‘entès com caritat’ pels centres parroquials i algunes ONG, ‘però a costa de nosaltres’.
Gespes va denunciar que patien una semi-esclavitud per les jornades de treball de 24 hores «perquè no som propietàries del nostre temps ni de la nostra vida» i va parlar de «la discriminació exercida per les agències de col.locació», que són les intermediàries entre elles i les possibles ocupadores, perquè «des de la nova llei de Relacions Laborals, les inspeccions de treball podrien anar als domicilis a comprovar els interminables horaris i segueixen sense fer-ho».
La senegalesa Bombo NDIR, de l’Associació de Dones Immigrants Subsahariana (ADIS), va explicar els inicis de la primera emigració de senegaleses i gambianes a Barcelona fa molt de temps i ha recordat que «les africanes emigrem sempre: des de la casa dels pares fins a la casa dels marits» i després a altres costats.
Va explicar també que les migrants africanes s’estan plantejant ara «enviar les seves remeses individualment» perquè es facin les coses que elles volen i que siguin importants per al co-desenvolupament i la família en les seves zones d’origen i no enviar conjuntament amb les dels seus marits, com normalment estaven fent.
L’organització ADIS va començar a treballar a Granollers el 2004 perquè les subsaharianes comencessin a parlar entre elles i generar confiança a partir de «la relació amb altres dones». Després, sensibilitzar i mediar en diferents temes, sense distinció de raça, o religió, entre ells les ‘pràctiques nefastes’ dels matrimonis forçats i la mutilació genital femenina (MGM) i finalment a ‘conscienciar sobre la discriminació’.
L’any passat, va explicar Bombo NDIR, «vam tenir 200 casos de protecció de menors i retirades de passaport per evitar la MGM» però en el debat va exigir «una altra metodologia de treball per incloure a la família» a la resolució d’aquest problema. «No podem coartar la llibertat de circulació i hem d’incloure els homes en aquest tema, com també incloure les àvies allà«, apuntava.
«Al Senegal som 12 milions de persones, el 52% dones, però encara els homes tenen la paraula. De tota manera, nosaltres tenim les nostres estratègies per integrar-los en els nostres objectius. Però ens hem de coordinar millor tots, aquí i allà per resoldre aquest problema».
Bombo NDIR va celebrar, en canvi, la nova Llei d’estrangeria de fa poc més d’un any, perquè permet a les dones treballar, en el marc del reagrupament familiar, perquè així poden emancipar-se. «Abans els homes ens embarassaven perquè no fóssim independents«, explicava.
Escrit per Lídia Vilalta per a La Independent
