Inger Berggren (Filipstad, Suècia, 1947) va arribar a Espanya fa 22 anys i una de les coses que més la va sorprendre va ser que, a diferència del que passava al seu país, molt poques dones treballaven fora de casa. Després es va adonar de «el difícil que els resultava crear les seves pròpies empreses» i per això va decidir promoure una seu del Banc Mundial de la Dona a Espanya.
Des de llavors i mitjançant convenis amb l’Administració i entitats bancàries, aquesta fundació laboral ha facilitat la creació de 3.800 empreses liderades per dones, ha gestionat 405 microcrèdits sense aval i ha concedit altres mil préstecs a dones emprenedores.
Quin és el major problema que tenen les dones per muntar la seva pròpia empresa?
Sens dubte, aconseguir un aval bancari. Només el 8% dels préstecs que donen els bancs són per a dones. Per què? Perquè a elles els costa molt aconseguir un aval. No tenen tantes propietats com els homes i, a més, els bancs i les caixes no creuen en els seus projectes.
Per què? Tenen trets comuns les empreses liderades per dones?
Les dones solen apostar per la petita empresa perquè busquen l’autoocupació o, com a molt, contractar a una persona. A més, solen centrar-se en sectors que als bancs no els semblen rendibles, com el tèxtil, l’alimentació, l’artesania o l’estètica.
I si són rendibles?
Molt. De vegades fins i tot més que els sectors tradicionalment liderats per homes. Però és igual l’àmbit. La clau és que les dones creen empreses que poden controlar. S’esforcen més en consolidar-les. Són més modestes que els homes, mai demanen més del que necessiten. Són menys ambicioses i gràcies a això han aguantat millor la crisi. De fet, les empreses més afectades han estat les relacionades amb el transport i la construcció, sectors tradicionalment masculins.
Quantes empreses de dones han fet fallida durant la crisi?
Dels 54.000 negocis que van tancar durant els cinc primers mesos del 2010, només 9.000 estaven liderats per dones.
Com funciona el Banc Mundial de la Dona?
En realitat no som un banc, sinó una fundació que potencia l’accés de les dones al mercat laboral com empresàries autònomes. El Banc Mundial de la Dona és un organisme relacionat amb el Banc Mundial que va néixer a Nova York el 1977 per facilitar la concessió de crèdits a les treballadores. També les assessorem i les ajudem a demanar crèdits i a gestionar les seves inversions.
Tenen convenis amb Caja Madrid i La Caixa.
Sí. Primer ens limitàvem a gestionar préstecs en condicions més favorables per a dones amb aval, però després ens vam adonar que hi havia moltes que tenien dificultats per aconseguir-los i que, per tant, no podien accedir a crèdits. D’aquí la signatura de convenis amb les caixes.
Va ser difícil convèncer-les?
Moltíssim. Vam trigar tres anys a convèncer a Caja Madrid. En realitat, crec que van acabar signant perquè estaven cansats d’escoltar-me. Ara, la situació ha canviat. Són les pròpies entitats bancàries les que ens vénen a buscar.
Han notat la crisi en la fundació?
No excessivament, però és veritat que en els últims anys hi ha menys demanda de microcrèdits. A les dones els fa por muntar un negoci. Per això hem decidit eliminar la quota de 60 euros anuals que, fins ara, pagaven algunes de les 1.500 sòcies que formen part del banc. Tanmateix, no cal fer-se sòcia perquè els nostres serveis són gratuïts, però precisament per això, qualsevol ajuda extra és bona.
¿Ha canviat el perfil de les seves clientes?
Sí. Fa anys, el 70% de les dones que acudien a nosaltres eren immigrants. Només el 2006, el 55% dels microcrèdits que es van gestionar corresponien a dones immigrants. Ara, la majoria de les nostres clientes són espanyoles, amb edats compreses entre els 35 i els 40 anys. Els tipus d’empresa, però, no han canviat. La majoria de dones vol muntar tallers de costura o d’arranjaments de roba, centres d’estètica, escoles de pintura i d’idiomes, i tallers d’artesania i bijuteria.
En quins projectes se centren ara?
Estem donant cursos d’educació financera i assessorament sobre l’endeutament. Nosaltres no podem pagar els deutes de les dones emprenedores però sí podem ajudar a resoldre aquesta situació. L’objectiu és evitar que es vegin obligades a demanar crèdits inadequats.
