Anna Corbella pot presumir de ser la primera dona catalana i estatal que completa una regata transatlàntica en solitari. La barcelonina ha assolit la fita en la prestigiosa Transat 6,50, en la qual també ha estat la primera navegant femenina en la classificació final de la prova, que creua l’atlàntic de nord a sud en dues etapes entre La Rochelle (França) i Salvador de Bahia (Brasil).
—Ha fet mèrits per ser considerada l’Ellen MacArthur catalana [MacArthur és una reconeguda navegant anglesa que el 2005 va establir un rècord de temps en la volta al món a vela].
—«Seria exagerat comparar-me amb l’Ellen, perquè ella ha fet coses molt més grans, però sí que he obert una mica la porta pel que fa a animar a les navegants femenines del nostre país. No només estic contenta per haver estat la primera dona, sinó també per haver completat la regata i fent un bon resultat.»
—Al final ha estat 13a en la divisió de prototips i la primera dona en la general. S’ho esperava?
—«M’ha sorprès el meu rendiment. Abans de sortir pensava que una 15a posició ja seria un èxit. He superat totes les expectatives amb el 13è lloc. M’he sorprès a mi mateixa, perquè no em coneixia navegant en una distància tan llarga i no sabia com respondria.»
—I a sobre en solitari…
—«Sí, fins ara el màxim que havia estat navegant sola eren nou dies i en la segona etapa de la Transat [entre Funchal i Salvador de Bahia] n’he estat 21. No sabia com respondrien el meu cap i el meu cos i m’he sorprès de com m’he adaptat de bé.»
—De fet, aquestes regates també són un repte personal a l’hora de conèixer virtuts i mancances.
—«Sí. Al final arribes una mica a desdoblar la personalitat. Anticipes les teves reaccions, com si et veiessis des de fora. Et parles a tu mateixa per indicar què cal fer en cada moment. Em deia: ‘Anna, ara cal menjar’; ‘necessites dormir una mica’…»
—Quan va començar a plantejar el projecte de la Transat 6,50?
—«Fa un parell d’anys. De fet, el camí fins a l’arribada és llarg, però fins a la sortida encara ho és més. Participar en aquesta regata no és simplement apuntar-s’hi; et demanen una sèrie de requisits com ara milles navegades i proves tècniques. Complir els requisits ja és difícil. Fa quatre o cinc anys que navego amb el mateix vaixell per acumular milles.»
—Fins i tot ha hagut de marxar a la Bretanya.
—«Sí, aquest últim any he fet un esforç molt gran de preparació i he anat a navegar a la Bretanya, on hi ha nivell i tradició. La inversió econòmica m’ha compensat, no només pel resultat, sinó pel que he après. Per sort he rebut suport de persones i patrocinadors com ara GAES Solidaria i la Fundació Navegació Oceànica Barcelona, que m’han donat un cop de mà molt important. Per a mi es tractava d’un projecte vital, un pas important, però espero fer-ne un altre.»
—Tot just fa quatre dies que ha acabat i ja pensa en altres proves. D’on li ve la passió per la vela?
—«De molt petita. Els meus pares tenien un vaixell i els caps de setmana i les vacances els passava a bord; llavors no et queda més remei que aprendre a navegar. Primer comences amb la vela lleugera, després a fer regates més importants fins a interessar-te per la navegació oceànica. Et mous en un ambient de gent vinculada amb el mar i tot es va embolicant fins arribar aquí.»
—Quines característiques té la Transat 6,50?
—«La duresa d’aquesta regata, a banda de creuar l’atlàntic de nord cap al sud, és que el vaixell només fa sis metres i mig. És molt mariner, gairebé insubmergible, però petit i incòmode. A més, gairebé no hi ha comunicació amb l’exterior. Diuen que és la regata oceànica més solitària.»
—Recorda alguna jornada especialment dura?
—«Alguns moments desitges no estar allà, sobretot quan travesses les calmes equatorials. De cop i volta no hi ha vent i després cau una tempesta impressionant. Hi vaig estar quatre dies i estava esgotada, perquè les condicions canvien de sobte i gairebé no pots dormir.»
—La primera nit de regata també va ser força desencoratjadora.
—«Vaig caure, em vaig fer un tall a la cara, em va caure una vela a l’aigua i vaig trencar el timó. Vaig pensar que allò seria un desastre, perquè dotze hores després d’haver sortit ja tenia problemes, però tot es va arreglar. Després t’adones que tothom té problemes i que no pots perdre l’ànim en cap moment. De fet, vaig remuntar fins a acabar la primera etapa [entre La Rochelle i Funchal] en el vuitè lloc.»
—Quina de les dues etapes li ha semblat més dura?
—«La primera és molt explosiva, perquè són set dies i vas a totes, a banda del fred que fa. A més, hi ha molt trànsit marítim i no pots dormir gaire. La segona fa més calor, però es fa llarga. Tens ganes d’arribar i també hi ha la duresa del pas per les caòtiques calmes equatorials.»
—Com va ser la rebuda a Salvador de Bahia?
—«Molt emotiva. Es tracta d’una regata en què destaca la companyonia entre els participants. Encara hi ha navegants que arriben i tots estem esperant per felicitar-los. Demà [avui per al lector] hi ha l’entrega oficial de premis; són moments que estic disfrutant moltíssim.»
—I amb vista al futur, en quin projecte la podrem veure embarcada?
—«Doncs tinc molts projectes, però cal trobar la manera de poder finançar-los. És curiós, perquè passes moments durs, però quan arribes a port només penses a repetir l’experiència. Tinc projectes pensats, tots relacionats amb la navegació en solitari, però no depèn només de la meva energia, que és molta. També cal trobar el suport econòmic necessari. Jo ho intentaré, perquè vull continuar per aquí i sóc molt tossuda.»
