La noia de vint anys Nabeela Khalid diu al local de la primera associació de dones pakistaneses a Barcelona que només vol tornar al seu país per vacances. I tornar de pressa. «El que més m’agrada de Catalunya és que pots passejar sola pel carrer. A ningú li sembla estrany. M’encanta anar de pícnic amb les meves amigues als jardins del laberint d’Horta. No vull viure al Pakistan. Vull estudiar i treballar aquí , en un lloc amb tracte directe amb la gent, en un centre de bellesa. Vaig fer un curs de dependent. Els meus pares m’ho permeten «.
«M’encanta Pakistan-s’escau Azra Així m, de 41 anys, mediadora i traductora de l’associació-. Però d’allà no m’agrada gens. Allà no puc portar texans ajustats com aquests sense cobrir-los. He de demanar permís per tot. Anar a totes parts en companyia d’algú … I no vull que la meva filla creixi així. Ja no. La meva filla de quinze anys ha viscut aquí la majoria de la seva vida. Vol estudiar, ser dentista … Aquí tot serà més fàcil. A més, ella ja no entén com funcionen les coses al Pakistan. En el seu col · legi, al Poble-sec, només hi ha dos pakistanesos. El seu món és aquí «.
Fa pocs dies la primera associació de dones pakistaneses de Barcelona va celebrar una desfilada de modes al casal de la Barceloneta. Nabeela va ajudar la seva germana a pentinar a les models. Els vestits van sortir dels armaris de les amigues. Saher Naeem, la professora d’anglès, va amenitzar la vetllada interpretant un parell de cançons. Tot molt humil i voluntariós. I en veritat tot un acte d’alliberament, una crida a la llibertat, la reivindicació d’unes dones que volen millorar aquesta societat. Cantar a un públic obert, més enllà del merament familiar, no és intranscendent.
Fa un any es conformaven amb reunir al seu local del carrer Carme i tenyir-se els cabells. Ara volen sortir a la llum. A la desfilada van acudir una cinquantena de persones. La majoria dels pocs homes que es van acostar eren de Barcelona, representants institucionals.
El debat que plantegen aquestes línies és si aquestes joves han de ser considerades com a dones que lluiten pels seus drets. Com tantes que «cremar» els seus sostenidors. Tractar-les com dones o com immigrants.
«Als homes no sol agradar que fem coses com una desfilada de models-segueixen Nabeela i Azra, entre rialles travesses-. A les dones ens prefereixen a casa. La majoria de les pakistaneses de Barcelona no saben agafar el metro. No tenen ni idea de com és la ciutat, ni tan sols si és gran o petita. No estudien ni català ni castellà. Tot els fa por. Tot és estrany i desconegut. Prefereixen tenir cura de la casa, portar els nens al’escola, seure al ple de la família … «. Viure en un món de dues illes. «I els sembla bé. Les van criar per a això. Nosaltres, en canvi …».
(…)
Foto: Kim Manresa
