Juan María i Paqui passen els caps de setmana de cada mes en quatre ciutats diferents: Madrid, Badajoz, Sevilla i Granada. Ell, químic de 38 anys, és de Granada. Ella, biòloga de 29, és de Badajoz. Es van conèixer a Madrid, quan eren doctorands, i es van enamorar. El 2008, ell va anar a fer un postdoctorat a Sevilla. «Vam decidir veure’ns cada cap de setmana en una de les ciutats», explica ell. «Els amics ens pregunten: ‘¿On et toca aquest cap de setmana?’», diu ella. «Ens divertim, però ens agradaria treballar a la mateixa ciutat».
Els científics s’enfronten a dues realitats. Per una part, és molt habitual la formació de parelles del mateix ram – segons un sondeig realitzat als EUA el 2008, fins al 40% dels investigadors segueixen aquest perfil -. Per una altra, les llargues estades d’investigació a l’estranger són una cosa consubstancial a la professió.
¿Com es pot conciliar tot això amb la parella? En una recent enquesta publicada a Nature, el 20% dels investigadors van declarar que era «molt problemàtic». A Espanya, el percentatge baixa al 17% en homes, però puja al 34% en dones. Només les científiques d’Alemanya i França estan més preocupades.
«Desplaçar-se per investigar és estimulant, però es paga amb certa precarietat en les relacions», diu Benedetta, una italiana que es va enamorar d’un català (tots dos físics) durant el seu postdoctorat a Barcelona. «La distància s’alleuja amb Skype [servei de trucades per internet] i molts viatges, però coincidir cada cap de setmana és molt car», explica Estel, una física catalana amb un company que treballa a Anglaterra.
Alguns científics s’enfronten a una disjuntiva: deixar la investigació o deixar la parella. «Després d’un any i mig amb l’oceà pel mig, vam decidir tallar. Era massa dur», explica Gessamí, una bioquímica que va tenir una relació amb un company que treballava a Seattle. «Els que opten per deixar la investigació poden veure deteriorada la seva autorealització», afirma Ares, botànic d’Alcoi establert a Zuric. La seva nòvia, Sonia, segueix a Madrid. «Si m’hagués quedat en un centre de jardineria a Espanya, avui estaria trist», afegeix.
Algunes institucions ofereixen serveis de carrera doble (package for two), però altres miren l’assumpte com una forma de nepotisme. No hi ha directrius internacionals. «Vam fer més de 20 entrevistes abans de trobar les feines a San Francisco», expliquen Jens i Eva, dos biòlegs que han treballat a les mateixes ciutats (ara a Barcelona) des que comparteixen la seva vida.
Les dones acostumen a patir-ho més. Normalment, els seus companys troben plaça estable abans i elles s’han d’adaptar. «Si aconsegueixes feina a la mateixa institució, sovint t’identifiquen com ‘la parella de’», explica Eva, que per aquesta raó – entre altres – sempre ha buscat feina de manera independent a la seva parella. Tampoc és senzill formar família. «És complicat tenir un fill quan no saps ni on seràs d’aquí un any», diu Sonia.
«Tot seria més fàcil si a Espanya hi hagués una carrera investigadora més estructurada, una sèrie d’esglaons que, si compleixes, t’acaben portant a a l’estabilitat», explica Ares. «Ara tornes de l’estranger amb un currículum fantàstic ¡que no et dóna cap garantia!», afegeix Sonia. «Almenys, al ser tots dos científics, tots dos entenem el problema», acaba dient resignat Ares.
