Quatre anys després de l’anunci del Ministeri de Sanitat que s’anaven a homogeneïtzar les talles de roba de dona, comprar una peça sense provar segueix sent una maniobra arriscada. La 36 d’una peça es converteix en la 40 en una altra. Un simple passeig per desenes de botigues de roba i unes quantes visites al provador serveixen per comprovar que el caos a les talles no ha desaparegut.
Els patrons tampoc s’han adaptat al cos de les espanyoles, definit pel publicitat perfil antropomètric – que va mesurar a 10.415 dones de 12 a 70 anys – com cilindre, diàbolo o campana. Més de dos anys després que el famós anàlisi retratés a la ciutadana mitjana com una dona de 1,62 i 57 quilos, els experts de Sanitat i Consum segueixen treballant en adaptar els resultats.
Les promeses d’Elena Salgado, primer, i de Bernat Soria, després, per lluitar contra un patró femení d’extrema primesa que fomenta l’anorèxia, llangueixen. El 2007, Salgado, al capdavant del Ministeri de Sanitat, va arribar a un acord amb les associacions i empreses de moda, pel que aquestes es comprometien a treballar per aconseguir «l’homogeneïtzació efectiva de les talles». Promesa que es va traduir en un conveni autoregulador que Sòria, en heretar la cartera, va parlar fins i tot de fer obligatori.
Entitats com l’Associació de Creadors de Moda d’Espanya, la Federació Espanyola d’Empreses de la Confecció, El Corte Inglés o Inditex es van comprometre a desterrar dels seus aparadors els maniquís de la talla 38 i que la 46 no es considerés una «talla especial» . També a donar al consumidor una informació el més homogènia possible sobre talles i patrons, per acabar així amb el desordre de mesures que les associacions de consumidors portaven anys denunciant.
El següent capítol, l’homogeneïtzació i l’adaptació d’aquestes talles al cos de l’espanyola mitjana sembla haver-se quedat pel camí – com ha passat amb la intenció de mesurar també als homes i als nens -. De fet, un portaveu de Sanitat assegura ara que mai hi va haver la intenció d’establir aquesta unificació. «El que es va fer va ser acordar que les empreses signants treballin en oferir als consumidors informació addicional sobre les talles que reflecteixi millor les mesures corporals. La unificació no és possible sense un acord europeu», explica.
No obstant això, el president de la Federació Espanyola d’Empreses de la Confecció (Fadecon), Àngel Asensio, sosté que actualment les talles estan bastant unificades, i que les mesures estàndard que utilitza la indústria es van actualitzar després de l’estudi antropomètric de fa quatre anys.
Amb tot, la decisió de seguir aquests patrons és voluntària, per la qual cosa Asensio admet que hi ha marques que a la mesura equivalent a una talla 44 li poden posar una etiqueta de la S (talla petita) perquè la clienta cregui que en aquesta botiga la roba li va bé, i per això té menys talla.
Asensio coincideix amb Sanitat a entendre que per a la unificació de talles de roba «caldria buscar un acord europeu«, com es va fer fa uns anys amb les sabates. I el mateix opinen des d’Inditex, amb marques com Zara, Bershka o Pull & Bear. El gegant espanyol de la indústria tèxtil té botigues a 78 països, de manera que quan fabrica una peça no sap en quin punt del món es va a vendre.
Malgrat això, un portaveu de la companyia assegura que les talles de les seves vuit marques estan fetes segons les mateixes taules de mesures, que són, a més, les que es fan servir tradicionalment en la indústria espanyola des de 1972.
Segons aquest plantejament, uns pantalons texans de la talla 36 de Bershka (d’estil jove) respon a les mateixes mesures de dona que un de la talla 36 de Massimo Dutti (especialitzat en col.leccions més clàssiques). Però a la pràctica, no és tan fàcil, ni tan sols en una mateixa botiga. Una persona es va provar per a aquest reportatge tres pantalons de la talla 34 i formes i teixits semblants en Bershka. Un li quedava perfecte, un altre gran (la 32 anava bé) i un altre massa just. Un cas per al qual el portaveu d’Inditex té explicació.
La complexitat, assegura, sorgeix perquè els teixits o el disseny fan que la talla que a una persona li queda bé en un model no li serveixi en un altre. «Si hi havia tants problemes d’aplicació, Sanitat hauria de haver-ho pensat abans de publicitar l’acord i l’estudi antropomètric», critica Ruben Sánchez, portaveu de l’associació de consumidors Facua.
De la mateixa opinió és el parlamentari de CiU Carles Campuzano. «És evident que això de les talles no és tan fàcil, no dubto que hi hagi problemes concrets perquè es posi en marxa un sistema de patronatge homogeni i adaptat a les mesures reals de la població, però el 2007 es va assumir aquest compromís i hi ha donar-li contingut», afirma. El seu partit ha tret endavant una proposició no de llei per reactivar l’assumpte i tornar a posar sobre la taula el problema de l’anorèxia i la bulímia, trastorns que pateixen al voltant del 6% de la població espanyola, sobretot dones.
«Els milions que ha costat aquest estudi, pagat amb diners de tots els espanyols, només han servit perquè la indústria sàpiga com és el perfil de la ciutadana i utilitzar-lo en els seus dissenys, però a canvi no posen res de part seva. Els treballs de l’estudi estan paralitzats», assegura Sánchez, que forma part de la comissió de seguiment del conveni, creada per Sanitat.
A més, independentment de la polèmica unificació de talles, altres punts més clars del conveni tampoc es compleixen, tot i que tant Sanitat com la indústria asseguren que sí. Localitzar una talla 46 no és tasca fàcil. Al Corte Inglés o a les de les marques d’Inditex es troben algunes, però poques.
I és que, les diferències de disseny i el públic al qual, en principi, va dirigida una peça són les que determinen el rang de talles. Per als models més bàsics, el rang sol ser el més gran: de la 34 (fins i tot 32) a la 44. Per a un vestit de tall clàssic pensat per a una dona de mitjana edat, se sol prescindir de les talles més petites. I per als dissenys juvenils, pot no haver talles 44.
Per no parlar de que els maniquís de mesures extremes no han desaparegut de totes les botigues. Alguns hi ha de la talla 38, però escassos. La majoria dels reclams són figurins vestits amb peces de la 36, i ajustades amb agulles.
