L’atenció de les institucions públiques a les víctimes de la violència masclista ha guanyat enters durant els últims anys, però el camí cap a un model integral i multidisciplinari d’assistència i protecció a les dones i les seves persones dependents encara es presenta llarg i sinuós. L’Institut Basc de la Dona, Emakunde, va presentar ahir al Parlament de Gasteiz els resultats del darrer informe que ha elaborat sobre això i els seus resultats apunten cap a la necessitat de redoblar els esforços en diversos camps. No en va, l’últim document d’aquestes característiques datava de l’any 2006 i, segons va advertir la directora de l’òrgan dependent de l’Executiu autonòmic, Maria Silvestre, hi ha matèries que continuen «sense avenços» des d’aleshores, fa un lustre.
Una de les principals és la vital tasca d’acompanyament a les víctimes després que aquestes vagin als serveis socials de base, la porta d’entrada que moltes utilitzen quan pateixen aquests lamentables episodis. Acompanyaments per interposar la denúncia corresponent, als recursos d’acollida existents, als serveis sanitaris o realitzar un altre tipus de tràmits, només per citar alguns, que no sempre es porten a terme col · locant a les dones davant de situacions de franca indefensió. L’informe de Emakunde fa al · lusió al fet que encara el 14% dels serveis socials de base no acompanyen les dones maltractades als centres de salut o hospitals, mentre que els que mai fan cap tipus d’acompanyaments són, a dia d’avui, el 15% del total. Des de 2006, només un 3% més dels serveis socials d’atenció primària existents en la CAB realitzen aquesta important tasca.
No és aquest l’únic però assenyalat per Silvestre. Perquè tot i que s’ha donat «un avanç important» en la formació específica dels professionals d’aquests recursos, encara es donen molts dèficits. El document de Emakunde assenyala que només el 16% dels serveis socials de base té el 100% del seu personal especialitzat i que en gairebé la meitat dels recursos disseminats al llarg de la CAB no hi ha cap professional que estigui especialitzat o només ho està menys del 50% del personal. Una altra de les mancances notables es refereix a l’habitual absència de zones per a menors en què els fills de les víctimes puguin estar mentre les seves mares són assistides. Només el 16% dels serveis socials té un recurs d’aquest tipus i se situa sempre en poblacions de més de 100.000 habitants.
Emakunde va posar també èmfasi en que els serveis tant generals com especialitzats segueixen dissenyats en l’actualitat per a casos estàndard, cosa que dificulta l’accés a ells de dones amb problemàtiques afegides, com les patologies psiquiàtriques, la discapacitat física o el consum de substàncies tòxiques. «Vulnerabilitats» recurrents, tal com les va denominar Silvestre, que al seu judici exigeixen reprendre un projecte aparcat des de fa més de quatre anys, un centre especialitzat per a dones víctimes de la violència masclista que pateixen problemàtiques socials múltiples com les ja esmentades. Un decret de 2007 preveu la seva obertura, encara que com tants altres projectes ara dorm el somni dels justos.
Silvestre va destacar que al marge d’aquests obstacles afegits, als quals s’uneixen també altres estructurals com l’accés a l’ocupació i l’habitatge, «no existeix un perfil de dona maltractada» en l’actualitat, encara que sí va apuntar cap a una tendència: En els últims temps han disminuït els casos de dones immigrants víctimes, pels que els de les autòctones acaparen a dia d’avui un percentatge major. Pel que fa a les activitats de prevenció i detecció d’aquests casos, Emakunde revela avenços, però encara més de la meitat d’aquests recursos no disposa d’elles en les seves agendes.
Una atenció desigual
Com a conseqüència d’aquests «desequilibris», la valoració que les dones realitzen sobre el seu pas pels recursos d’atenció primària és «bastant heterogènia». De vegades, els serveis socials de base s’identifiquen més amb la tramitació d’ajudes econòmiques, de manera que les dones «no tenen grans expectatives» en la seva intervenció. A més, Emakunde creu imprescindible redoblar la informació sobre les conseqüències de posar una denúncia pot tenir sobre la vida de les víctimes.
Silvestre es va mostrar esperançada que la reforma de la Llei de Serveis Socials no es dilati més del necessari, el que permetrà ordenar el sistema en benefici de les víctimes. A més, ha confiat que l’assumpció de la Renda de Garantia d’Ingressos (RGI) per Lanbide possibilitarà als professionals dels serveis socials de base desfogar-se i realitzar «més treball d’acompanyament» a les víctimes «que burocràtic».
