Des de l’aprovació de la llei de Divorci en 1981 s’ha passat de l’exclusivitat de les custòdies maternes a buscar noves fórmules de compartir la paternitat sense condemnar a la dona a la cura en solitari dels fills i a l’home a l’allunyament de la família. Custòdies per als homes, compartides, fórmules imaginatives de consens…
La transformació no es produïx sense crítiques. Hi ha qui, com les associacions de pares separats, reclama el dret a la custòdia compartida ja per una qüestió igualitària. En l’altre costat, es qüestiona la velocitat del canvi. El passat 28 de març un nodrit grup de manifestants s’apostava a l’entrada dels jutjats de Família de Barcelona amb pancartes eloqüents, com: «O el meu treball o els meus fills?». Es referien a un cas que s’enjudiciava aquest dia en el qual en mesures preliminars s’havia atorgat la guarda i custòdia dels fills a un empresari per disposar de més temps que la mare dels nens, una assalariada subjecta als horaris laborals.
Sentències com aquestes trenquen amb segles de tradició. Des de sempre i en pràcticament totes les cultures, la dona s’ha fet càrrec de la prole. Encara és així en l’Espanya del segle XXI si s’ha de jutjar pel nombre de dones que no treballen, que sol·liciten reduccions de jornada laboral per raons familiars, que demanen permisos laborals per maternitat o que s’absenten del treball per a dur al nen al pediatre. Elles, amb o sense càrregues laborals, segueixen cuidant de la família. I és cert també que apareixen molts més pares absents de la família després de la ruptura que mares. Però un grup d’homes, minoritari encara que significatiu i creixent, comparteix la criança dels fills, implicant-se en la quotidianitat de la llar, a més d’en la seva educació i salut. «Aquests pares no poden obtenir la resposta judicial clàssica; si es van implicar han de poder seguir prop dels seus fills després de la separació», afirma Núria Villanueva, mediadora de parelles en processos de divorci. Per a aquesta psicòloga, fins i tot caldria donar l’oportunitat als pares amatents a ocupar-se dels seus fills després del divorci encara que no ho fessin abans.
En principi, els jutges de Família tracten que els fills sofreixin el menor canvi possible en les seves vides després de la ruptura de la parella. I si va ser la mare qui es va ocupar més d’ells, segueixen atorgant-li a ella la responsabilitat de cuidar-los; però aquests mateixos jutges saben que es difícil desentranyar la veritat del que per separat exposa cada integrant de la parella. En la demència de les batalles conjugals tot sembla valer: la utilització dels fills també. «Diners i mentides ens lleven la custòdia dels fills», proclamava altra pancarta en la recent protesta en els jutjats. En un extrem es veu a pares sol·licitant custòdies per danyar a la mare; en l’altre, a homes allunyats de la llar durant anys per falses denúncies d’abusos o maltractaments.
De vegades, la finalitat no és tant obtenir la custòdia com guanyar a l’altre. «Els fills queden en el domicili conjugal i el qual es marxa ha de contribuir a les despeses dels nens. Per tant, el qual es va perd molt. Cert que hi ha homes interessats sincerament a cuidar dels seus fills però també veig a molts que simplement no estan disposats a ser els perdedors», explica Montserrat Ayuso, advocada matrimonialista, que va defensar a la dona en el cas de la recent custòdia compartida imposada pel jutge. A la qüestió de demostració de poder, s’afegix ara el de l’acceptació social. «Ara – assenyala l’advocada-, que et llevin als fills, siguis home o dona, et desqualifica davant la societat».
En aquestes conteses potser un acabi guanyant però el que sembla segur és que existeixen danys col·laterals. Gloria Zegrí és psicòloga clínica del Centri Mental de Salut d´Infància i Juventut de Gràcia-Sant Andreu. Al centre arriben els estralls de separacions mal dutes i parla de vòmits, cefalees, agressivitat, desafiaments injustificats, depressions i trastorns de conducta en adolescents, símptomes tots d’infelicitat. Es tracta dels perdedors involuntaris que no van voler la guerra entre progenitors, però la van patir. «Perjudica més la desavinença dels pares que la separació, que pot ser assumida amb bastant naturalitat», assegura Segre. Al seu judici, els pares haurien de ser capaços de separar el conflicte de parella de la seva funció com pares. «En tot cas, no es tracta tant d’on viu el nen o amb qui sinó que vegi que els seus pares s’entenen i es respecten. Resulta més important – continua- que estiguin junts enfront de les notes o en una celebració que el fet de compartir el 50% del temps».
Villanueva creu, en aquest sentit, que no hauria de pensar-se en models rígids (els nens amb ella, els nens amb ell, o amb ambdós a parts iguals) sinó a dissenyar en cada cas un vestit a mesura amb costures que puguin ajustar-se o ampliar-se en el futur i en funció de les necessitats de cada parella i dels seus fills. «Es tracta d’anar construint un nou modus vivendi per a la família», manifesta. Cal provar, i potser equivocar-se, per a trobar el millor acomodament, opina.
Magda Bandera recull en el seu llibre «Custodia compartida» diverses fórmules per les quals els fills poden gaudir d’ambdós pares sense partir el seu temps salomónicament.
Custòdia compartida de Magda Carrera
