Recentment va ser presentat a Madrid l’Informe de Nacions Unides sobre Desenvolupament Humà de l’any 2005, dedicat a l’estatus de les dones àrabs. Es tracta del quart dels informes emesos dins del Programa de Desenvolupament de la institució fet públic a Sanà (Iemen) el 6 de desembre del 2006. Tracta de la interacció dels factors culturals, religiosos, econòmics, socials, jurídics i polítics de les societats àrabs per veure com influeixen en la situació de les dones i determinar unes directrius que facin possible la seva promoció i la millora del seu paper en aquestes societats. Amb gran riquesa de dades, el treball consta de quatre grans blocs: salut, educació, activitat econòmica i participació política.
En alguns aspectes, com per exemple el de considerar que en els darrers 50 anys la majoria dels països àrabs han assolit governs democràtics, l’informe sembla massa optimista, tot i que també assenyala que s’ha registrat un empitjorament de les violacions dels drets humans i de les llibertats públiques, d’opinió i d’expressió, i l’augment dels corrents islamistes.
EN EL CAMP de la salut, la mitjana de mortalitat neonatal és de 270 morts per cada 100.000 naixements, que es distribueixen entre les 1.000 morts en els països pobres i les 7 per cada 100.000 que es produeixen a Qatar.
Pel que fa a l’educació, l’accés de les noies a l’ensenyament encara és molt inferior al dels nois (tres quartes parts i quatre cinquenes parts, respectivament) amb l’excepció dels països del petroli, Tunísia, el Líban i Palestina. Ja entrat el segle XXI, preocupa la xifra de 60 milions d’adults analfabets, un 40% dels quals són dones pobres i pageses, una taxa superior a la mitjana mundial. Així mateix, la participació de les dones en les activitats eco- nòmiques als països àrabs és inferior a la d’altres indrets, malgrat que, com en el cas de l’ensenyament, l’informe reconeix que les noies aprenen més de pressa i són més responsables i escarrassades en el treball que els homes.
Un cop dit això, és fàcil comprendre l’escassa presència de les dones àrabs en la vida política dels seus estats. Si bé la gran majoria ja té dret a votar en les eleccions parlamentàries, segons quotes establertes (la més alta de les quals és la d’Iraq, amb una Constitució que fixa un terç dels escons per a les dones), cap dona ha arribat a exercir tasques rellevants en cap Govern. En aquest punt es destaca que, encara que des de la segona meitat del segle passat la majoria dels països més desenvolupats, llevat de l’Aràbia Saudita, tenen dones exercint de ministres, cap d’elles ha estat mai al capdavant de ministeris importants, com podrien ser els de Defensa, Afers Exteriors o Economia.
L’INFORME acaba advertint que el reconeixement àrab no es podrà aconseguir sense que es promocioni el paper de la dona, i creu que això només es podrà aconseguir amb una educació igualitària entre nois i noies.
Una de les conclusions que es desprenen de la lectura del text és la poca fiabilitat d’unes dades que semblen ignorar la diversitat existent entre els diferents països àrabs, que va des de la diferent situació geogràfica i, per tant, estratègica, de cadascun, fins a les enormes diferències econòmiques registrades entre països pobres, països en vies de desenvolupament, països rics i països rics en petroli, és a dir, molt més rics encara. Per una altra banda, s’hi observen algunes mancances, com la de les xifres relatives als estudis universitaris, que no reflecteixen la realitat perquè hi ha un gran nombre d’estudiants barons, sobretot en els països del petroli, que estudien a l’estranger i que no computen en els càlculs efectuats. Pel que fa a l’accés a l’ensenyament superior, es mostra que massa sovint preval el ròssec de l’islam tradicional, que reserva les dones a la cura de la família i a les qüestions domèstiques. Cal dir també que el fet que el món laboral sigui més restringit per a les dones es deu a l’islam, que, a partir de la doctrina de l’Alcorà, considera que és l’home el responsable del sosteniment de la família i, en conseqüència, les dones són les últimes a l’hora de rebre les ofertes de treball en èpoques de creixement econòmic, i les primeres de ser acomiadades quan es produeix una crisi.
UNA VEGADA esmentada la condició religiosa de la gran majoria de la població que viu en els 23 països àrabs aquí considerats, paga la pena reflexionar sobre el paper que juga l’islam en aquests territoris. Malgrat que el príncep saudita Talal bin Abdul- aziz, president del Programa del Golf Àrab de les Organitzacions de Desenvolupament per a les Nacions Unides, escrigui en un dels pròlegs de l’informe que «la religió no té cap connexió amb les pràctiques errònies que es porten a terme contra les dones», i que les societats àrabs «donen precedència al costum sobre el verdader culte i proporcionen fonaments per assumir que no tenen cap base en el Sant Alcorà o en les pràctiques autèntiques (o hadisos) del profeta», queda clar que la religió majoritària a la zona està present en l’informe en qüestió. Valgui com a exemple que tot just començar ja s’explicita que «cap força política pot pretendre ignorar que la religió (l’islam en particular) constitueix un element crucial en el teixit cultural i espiritual del poble àrab». El problema radica també en el fet que aquests condicionants religiosos afecten tant les dones musulmanes com les que no ho són.
Font: El Periódico de Catalunya
