Entre desenes de matalassos (moltes d’elles amb extenuats ocupants), motxilles i altres estris, descansen Shaila Hidalgo i Alicia Andrés, dues de les quatre dones integrants d’aquesta columna de la ‘marxa negra’. Elles donen una visió diferent de l’habitual sobre les reivindicacions mineres i, per què no, també més femenina. Encara que la mineria és un món molt dur, no és exclusivament d’homes.
Aquestes dones asseguren no patir masclisme en el seu treball. “Ens tracten molt bé. Cobrem igual que els homes i tots ens respecten. No, no hi ha masclisme” apunta Shaila. Ella i Alicia són mineres i treballen al pou María Luisa a Langreo, Astúries. Quan van començar les protestes de la seva col · lectiu i la comitiva es va posar en camí, no van dubtar a deixar el confort de les seves llars per la ‘carretera i manta’, literalment.
Les dues porten la mineria en els gens. Les seves famílies estan molt relacionades amb l’ofici, encara que elles mai van pensar que acabarien dedicant-se a això. De fet, els seus inicis en la professió van ser molt durs: a causa de les preferències laborals directes a l’hora d’aconseguir un lloc en els pous, Shaila i Alicia van aconseguir la feina després que el seu sogre i el seu pare, respectivament, morissin en dos accidents.
Després d’haver exercit aquesta activitat durant vuit anys, Shaila, i sis, Alicia, preferirien que l’ofici no passés aquest cop de pares a fills. No obstant això, Shaila, mare d’un nen, és conscient que no hi ha alternatives en el lloc del que vénen. “De cambrer o de caixer de supermercat. Però ja ni tan sols es pot perquè moltes empreses estan tancant”.
‘A la marxa aguantem més que molts homes’
Com a la mina, en la marxa també són un més. “Vam aguantar més que molts”, afirma Alicia. Asseguren que en l’únic que pensen és en acabar, a arribar “encara que sigui a ròssec”. “Hem de demostrar que podem. Per orgull”, continua. Aquestes asturianes es mostren agraïdes per l’acollida que ha rebut la columna al llarg de la marxa. “No sabíem què ens trobaríem a partir de Lleó, ens ha sorprès molt. Encara que també ens han increpat en alguns llocs”.
Així, a Aravaca alguns miners fins i tot la seva estada a cases particulars. “Fins he sentit que ens van a preparar una paella!”, Explica Alicia. Aquest ambient festiu es viu també dins de la columna. Alícia destaca el “bon rotllo” entre els companys. Shaila, per la seva banda, comentava irònicament que estan vivint “unes vacances diferents”. Tan diferents com que han compartit habitació amb 150 companys. “La primera nit no va poder dormir ningú pels roncs i els sorolls”, recorda Shaila entre rialles. També hi ha moltes dones fora de la marxa, però que viuen gairebé en primera línia les protestes dels seus familiars i parelles. Una d’elles és Núria Menéndez, núvia d’un miner de Laciana, Lleó, que ha seguit a la columna nord “però no caminant”, matisa.
A Núria no li agradava gens la idea perquè “podia ser perillosa”. Per això té “moltíssimes ganes que tot acabi per poder tornar a casa” amb el seu xicot.
“Hi ha gent que només ve per a la foto”
En cas de no aconseguir el que reclamen, Shaila i Alícia no tenen molt clar què és el que farà el col · lectiu, perquè, expliquen, la línia d’acció es decideix des dels sindicats, i aquests encara no s’han pronunciat. El que tenen clar és que “no ens rendirem”, assegura contundent Shaila.
Hi ha gent que veu la protesta d’aquests miners com una cosa simbòlic. “És que als miners sempre se’ns ha vist com guerrillers”, diu Alícia. “Hi ha hagut moments molt emotius, la gent ens deia que estava esperant que sortíssim al carrer”. No obstant això, també asseguren que al voltant de la protesta orbita “molt politiqueig i molt convingut”. “Hi ha gent que ve a fer-se la foto i després es va”, afegeix Shaila.
Font: EL Mundo