Tot i que ja té els genolls pelats d’entrenar, el curs passat va ser el primer que dirigia un equip sènior. El resultat no podia ser millor: títol de lliga i ascens a Lliga Femenina amb l’Uni Girona. Ara Anna Caula (Girona, 6-4-1971), l’única entrenadora de la màxima categoria, afronta el repte de mantenir en l’elit el club de la seva ciutat.
–Arribar a la Lliga Femenina no és un salt qualsevol.
–«És cert. Hi pot haver un cert paral·lelisme amb el salt que hi ha de copa Catalunya a Lliga Femenina 2. A Lliga Femenina hi ha una millora qualitativa, sobretot quant a físic i talent. Ara bé, estem molt il·lusionats i notem que la gent també ho està.»
–És una experiència nova per a molts, com vostè. Com ho viu?
–«Suposo que és un pas més. Potser el més gran va ser l’any passat, quan vaig passar d’entrenar equips de base a entrenar a nivell semiprofessional. Afronto el repte amb respecte, però moltíssima motivació.»
–No va renovar de seguida. Tenia algun dubte?
–«Més aviat era conscient que les coses, si es fan, s’han de fer ben fetes. Afrontem una lliga professionalitzada i que exigeix una dedicació de temps àmplia. El dubte era poder compaginar les meves responsabilitats laborals amb aquest nou projecte. Quan l’àmbit laboral es va estructurar de forma diferent, va ser senzill donar el ‘sí’.»
–Set jugadores confirmades, quatre fitxatges i tres renovacions. Pel salt que suposa la Lliga Femenina, era bàsic un sacseig?
–«La nostra idea era incorporar tres o quatre peces amb un perfil concret de Lliga Femenina, que són les que t’ajudaran a no patir en excés. Tot i això, volíem mantenir diferents peces, però a vegades s’ha de respectar que alguna jugadora no vulgui fer el salt perquè se sent més còmoda a Lliga Femenina 2.»
–Va ser un cop dur per al club l’adéu de Marta Xargay?
–«A ella, se li obre un futur prometedor a Salamanca [va firmar tres anys amb el Perfumerías], però teníem la il·lusió que es quedés. No ha estat així i ho hem de respectar.»
–Els va saber greu que no es quedés un any més a Girona?
–«Sí. Com a sentiment personal, m’hauria agradat que hagués continuat perquè, quan ella era infantil, ja jugava al club [al CESET] i jo l’havia entrenat. Era com el somni de qualsevol club que dóna importància a la base com el nostre: crear una jugadora des de petita, veure com evoluciona i juga amb el primer equip al màxim nivell. Hauria estat un orgull per a nosaltres, però entenem la seva posició.»
–L’any passat van apostar per una plantilla de vuit jugadores. Ara en volen deu. Per què?
–«Primer de tot, per fer entrenaments de qualitat. Tot i que el nostre objectiu és incorporar en la dinàmica del primer equip dues o tres jugadores del copa Catalunya, també entenem que hem de distorsionar el mínim possible el treball del segon equip, que jugarà en una categoria prou exigent.»
–La posició de base ja està coberta amb Laura Antoja i Berta Sinyol. Satisfeta?
–«Totalment. La nostra idea era fer un binomi de joventut i experiència en la categoria, i també insistir que tinguessin característiques complementàries. I ho hem aconseguit. La Laura és una directora amb recorregut, mentre que la Berta és diferent. Juga a impulsos i és capaç de girar-te un partit en qualsevol moment.»
–Kiesha Brown i Anna Carbó ja estan confirmades al perímetre. Què els falta?
–«Hem de partir del fet que la Keisha també ens dóna l’opció de comodí perquè pot jugar de base. Ara ens falta cobrir la posició de tres, que ha de ser una alera forta i amb un perfil de tiradora.»
–I a dins, un cop assegurades Astou Traoré, Petra Stampalija i Georgina Bahí?
–«Hem d’intentar reforçar l’opció d’una pivot forta, una jugadora contrastada que ens doni solidesa al darrere i es complementi amb Stampalija. Així, amb l’ajuda de Bahí i Traoré, ens quedaria un joc interior versàtil i equilibrat.»
–Que hi hagi tres equips catalans a Lliga Femenina (Uni Girona, Cadí La Seu i Olesa Espanyol) els beneficia o perjudica en temes de mercat?
–«Penso que estem a prop, però també suficientment lluny. Hi ha prou oferta per fer que moltes jugadores catalanes que estaven repartides l’any passat tornin. Ho veig com una cosa positiva, no un problema.»
–Quin és l’objectiu de l’Uni Girona en el debut en la categoria?
–«Hem de partir de la filosofia de la temporada passada. Tenir humilitat i valorar una mica la situació partit a partit. L’inici de lliga és dur i haurem de fer un esforç per ajustar-nos a la nova competició. Ara, però, és aviat. Haurem d’esperar a mitja lliga.»
–Tenen clar que guanyar no serà tan fàcil com a Lliga Femenina 2?
–«És un canvi mental que s’ha de fer. Ens havíem acostumat a associar partits amb victòries. Ara tornarem a valorar cada victòria perquè som conscients que, per guanyar un partit, haurem de suar molt.»
–A banda de l’Uni, la ciutat també té el Sant Josep (LEB Or) i el Girona FC. Massa competència?
–«Crec que, dins l’esport d’elit, és bo oferir el vessant femení. L’any passat veies noies a Fontajau, gent jove amb un mirall on arribar. Potser Girona anava coix d’un referent com és l’Uni. Un dels objectius ha de ser trencar l’ideal sobre el bàsquet femení. Penso que, en el nivell en què ens movem, la gent descobrirà que les noies a vegades poden oferir un nivell igual o més atractiu que els nois.»
–En aquesta línia, és l’única entrenadora a Lliga Femenina…
–«La situació aquí és un mirall de la resta de competicions. Tant pel que fa a entrenadores com a directives, la presència d’homes és molt més gran.»
–Per què creu que és així, també en l’esport femení?
–«A poc a poc va canviant, però és un procés llarg. A Lliga Femenina 2, per exemple, hi ha tres o quatre entrenadores. Però potser hi ha un punt de desconfiança. Tothom pensa: ‘Se’n sortirà?’ o ‘Li faran cas?’ És una pregunta que davant un entrenador no es plantejaria. Però, amb treball, van arribant entrenadores a primer nivell i espero que es vagi convertint en una cosa normal en un futur proper.»
