Ser un de sol a l’hora de criar i educar els fills no és el mateix que ser dos, ja sigui perquè la feina no pot distribuir-se, perquè la compatibilitat entre el treball i la vida familiar es fa més difícil, perquè no es poden compartir dubtes o perquè un sol salari ha d’allargar tant com dos. Trobar-se en aquesta situació té un cert risc d’acabar sent tributari de les ajudes bàsiques dels serveis socials, un fet que la Neus Domènech, que és educadora social dels serveis socials de Reus, va copsar quan treballava en l’atenció primària. Assegura que «el nombre de famílies monoparentals va en augment i entren fàcilment en situacions de vulnerabilitat i risc d’exclusió social».
Per aquest motiu, des dels serveis socials van impulsar un projecte adreçat a mares i pares que s’encarreguen de la criança dels fills tot sols i que «són capaços, valents, amb una actitud d’empenta, però a vegades hi ha situacions que els superen i no poden fer-ho en solitari», diu l’educadora social. De fet, l’empenta és requisit indispensable per formar part del programa Komkal, en funcionament des del 2006, de suport a famílies monoparentals i que tenen poca xarxa familiar. Domènech assegura que, «si hi ha ajudes, se’n poden sortir». La regidora de Serveis Socials, Rosa Garrido, hi afegeix que no inventen res de nou, sinó que ara presten des de l’administració allò que abans eren funcions dels veïns.
L’ajuda és força diversa, però sobretot personal, Més concretament, la Neus utilitza dues tècniques: el coaching i el programa de neurolingüística (PNL). Amb la primera, es pretén que, amb exercicis de curta durada, les mares sàpiguen que tenen els recursos necessaris però que no en són conscients. La segona tracta de desbloquejar-les quan es troben situacions que les superen; han de saber què necessiten, definir l’objectiu i saber que són capaces; transformar els pensaments negatius i fer un canvi.
Es tracta d’una intervenció individual i que no està programada, sinó que en qualsevol moment les mares poden trucar a la Neus i concertar-hi una cita. No obstant això, la intenció de l’educadora social és també fer intervenció en grup perquè s’adonin «de la força que poden tenir juntes». Es tracta que, de manera informal i autònoma, sense la direcció de l’educadora social, es relacionin entre elles, estableixin vincles i puguin recórrer a l’ajut de l’altra quan el necessitin.
Des que van començar les trobades entre la Neus i les famílies, s’han anat incrementant exponencialment: «Han passat de dues famílies a quinze». La durada en què s’hi mantingui cada mare depèn força de les seves necessitats i, de fet, es considera «un èxit» que les mares hi acudeixin cada vegada menys.
Com pagar el pis, poder trobar feina i on deixar els nens quan treballen són les tres grans preocupacions de les mares que formen part del programa; per això, Garrido diu que el projecte està fet a mida.
