Elles estan d’acord que és un moment decisiu. Un dia van tenir molt clar que se n’anirien soles de viatge i, asseguren, aquesta decisió va ser indestructible. Sol o sola és un adjectiu que, a vegades, espanta i quasi sempre provoca incertesa. Si es tracta de viatjar sola, és a dir, si és una dona la que pren la iniciativa d’anar-se’n sense companyia, la decisió sol generar una onada d’inquietud entre els altres: els que es queden aquí i els que es troba pel camí. El cert és que, en això elles també hi estan d’acord, sempre hi ha un abans i un després d’haver viatjat sola.
Fins fa només 30 anys les dones viatgeres eren, com diu Ana María Briongos -viatgera des que el 1968 se’n va anar a l’Afganistan-, «rara avis«. Avui dia cada vegada hi ha més dones que viatgen soles malgrat que elles mateixes reconeixen que el món segueix sense estar preparat per a aquest fet. Tot i així, el nombre de guies amb consells per a dones viatgeres -absolutament soles- creix cada any i ja ocupa una veta important en el mercat dels viatges.
A part dels consells que hi ha en aquestes guies, les mateixes dones són un receptari de consells per a altres que estan disposades a emprendre el viatge. El primer i el més repetit: «On vagis fes pel que et trobis«, un refrany, ja dels vells, que serveix tant per a homes com per a dones, però que qualsevol viatgera repeteix sense parar. Tant és si el destí escollit és un país culturalment semblant al propi o està als antípodes.
Des que Briongos va agafar la motxilla per primer cop i se’n va anar de viatge han passat 40 anys. Era una jove estudiant de física el dia que va decidir que se n’aniria a l’Afganistan. Va aparcar la física, es va enfrontar al desassossec de la seva família i es va posar en camí. No porta el compte de les vegades que ha visitat un país -gairebé sempre del món musulmà de l’est-sola i diu amb orgull que fins i tot la seva mare, amb 86 anys, la va seguir fins a Calcuta.
Casa seva és el museu d’una viatgera i, quan és a Barcelona, el telè- fon no para de sonar: invitacions per fer conferències, cursos, tallers i l’actualització de la seva web, un quadern de bitàcora de les seves aventures. Després de 40 anys de viatges, 10 anys de feina i vivències a l’Iran i l’Afganistan, la publicació de llibres –Negro sobre negro. Irán, cuadernos de viaje (1996), Un invierno en Kandahar (2000), La cueva de Alí Babá. Irán día a día (2002), ¡Esto es Calcuta! (2006)-, Briongos diu amb sinceritat que no ha tingut mai cap problema per ser dona en els viatges que ha fet. «Ni m’ho he plantejat, potser té algun inconvenient, però té atractius com la complicitat de les dones del lloc«, diu. ¿Consells? Respecte, flexibilitat, sensibilitat i molt de seny.
A Sandra Canudas l’anomenaven «dona home» a Papua Nova Guinea perquè viatjava sola i portava pantalons. Era el 2004 i aquest era el segon país al qual arribava sola. D’Austràlia a Papua i de Papua a 13 països més en un any i sola. Canudas havia decidit canviar el rumb de la seva vida i realitzar el seu «somni«: fer la volta al món durant un any sabàtic. Quan va tornar a Barcelona, ja no va poder tornar a ser aquella economista que anhelava que arribessin les vacances i que es mirava les fotos dels viatges amb nostàlgia.
Igual que Briongos ha fet de viatjar la seva vida. Canudas va muntar una consultoria de viatges, ha publicat Manual d’una volta al món (2007) i Manual para viajeras (2008) i és tot un receptari ambulant de consells per a les dones que vulguin viatjar. A la dita «on vagis fes pel que et trobis» hi afegeix un sensat «el nivell de dificultat del viatge ha de ser accessible i és diferent per a cadascú«.
¿I si són dones soles? Consells pràctics: «Portar sempre un mocador a la bossa de mà per tapar-se el cap; tenir una faldilla llarga a mà; saber a quina hora es pon el sol perquè la nit no t’enxampi desprevinguda al carrer«.
Berta Alarcó té clar que qui millor et pot informar de com moure’s en un país estranger com a dona és una altra dona que hi hagi estat. El seu primer viatge sola va ser a l’Argentina. Tenia 22 anys i, tres dies després d’acabar la carrera, va sortir amb unes amigues cap al Brasil. El Brasil va atrapar les seves companyes i ella va decidir seguir el camí sola: «Sempre havia volgut anar a l’Argentina i quan vaig decidir deixar-les al Brasil em vaig sentir molt poderosa, va ser un moment molt especial«. A casa seva es van alarmar. «¿Sola?», preguntava la mare per telèfon.
Va arribar a Buenos Aires després d’un viatge accidentat: li havien robat els diners a l’aeroport i no coneixia ningú a la ciutat. Asseguda en una cafeteria, al barri de Palermo, van començar una sèrie de «coinci- dències» que li van mostrar que havia pres la decisió correcta. La primera, va trobar una dona que li va dir: «Hola, sóc Fiona i ajudo dones que viatgen soles». Aquesta frase li va canviar la manera de veure la vida: «Aprens a decidir per tu mateixa«.
¿Consells? «Donar-se temps per pair el que està passant durant el viatge i fer cas de la intuïció«. Ara, a Barcelona, i amb l’experiència d’haver tornat diversos cops a l’Argentina, diu que a casa hi ha l’altre viatge: «Adonar-se que no pots esperar la mateixa intensitat aquí que en un viatge«.
