Són compatibles les religions i els drets de les dones? Quin paper ha de jugar l’Estat? Què passa amb els feminismes religiosos?
La laïcitat torna al debat públic després de la denúncia contra un grup d’estudiants per fer una acció feminista a la capella de la Universitat Complutense de Madrid el passat 10 de març.
Organitzacions feministes de tot l’Estat, entre les que està la Comissió 8 de març de Barcelona, s’han solidaritzat amb els i les estudiants processades i la comunitat universitària ha impulsat el Manifest feminista per una Universitat Pública i Laica, subscrit per més de 400 membres del professorat.
Però, el debat sobre laïcitat no passa tan sols per qüestionar els privilegis de la religió catòlica als països que tenen aquesta tradició. El significat del concepte, les tensions entre la llibertat de culte i la de les dones o les implicacions que hi ha darrere el vel a l’Islam són temes candents que l’atravessen. També al moviment feminista, on feministes cristianes, atees, musulmanes i jueves aporten el seu punt de vista.
El passat dia 24 al col·loqui Dones lliures, estat laic: feminismes, laicitat i ciutadania a Ca la Dona, Roser Solé, del Col·lectiu de Dones en l’Esglèsia, definia la laïcitat com «un procés de llibertat que s’oposa a la imposició de la religió, una convivència democràtica on càpiga la professió religiosa però cap privilegi per una religió concreta. Alguns països porten més d’un segle en aquest procés, aquí anem endarrerides». Avençar-hi, afirma, és «necessari si no volem reproduir les hostilitats, creuades i conflictes entre Esglèsia i Estat» .
El canvi «no pot deixar les dones al marge, ha de tenir en compte no només la seva inclusió sinó el seu protagonisme». El seu grup i altres organitzacions de base aposten per «una renúncia a privilegis per part del catolicisme a nivell extern, i a nivell intern una reforma: un retrobament amb les línies que defineixen la fe cristiana dels orígens»: per a Solé, «que la dona pugui fer de capellà per fer el mateix no val la pena».
Sylviane Dahan, jueva, argelina i membre de l’associació Junts que aplega persones palestines i jueves, es posiciona «des del pensament lliure, universalista i ateu». Concep la laïcitat com el «respecte a les creences i la llibertat de consciència, que ha d’incloure l’ateisme, un concepte d’organització política i social que separa l’esfera pública de la privada».
Però, segons Dahan, «s’ha pervertit per fer-ne una bandera en contra de determinades religions, com ha passat amb amb el tema del vel islàmic a França. Ha servit per estigmatitzar un col·lectiu social, els i les immigrants originaris de les antigues colònies, que són anomenats com a estrangers després de dues generacions vivint al país».
L’algeriana Wassyla Tamzali té una visió ben diferent: «La subjectivitat d’una persona que accepta la dominació com a subjecte canvia l’anàlisi d’aquesta dominació?» va preguntar-se durant un acte a Pròleg, la Llibreria de les Dones, amb motiu de la presentació dels seus llibres El burka com a excusa. Terrorisme intel·lectual, religiós i moral contra la llibertat de les dones i Carta d’una dona indignada. Del Magreb a Europa.
Per a ella, el fet de posar-se vel per tapar-se el cabell, que és el símbol del sexe femení, sempre és una imposició. Fins i tot quan és voluntari, ja que considera que «no és un acte lliure, no hi ha elecció». Tamzali, que en el seu llibre fa una anàlisi crítica del burqa a partir d’aspectes religiosos, històrics i morals, considera que portar-lo és «una violació de les lleis existents i de l’ordre públic».
Mariam Eloiti, membre de l’Associacio de Dones Musulmanes a Catalunya, fa una altra lectura de l’ús del vel: «intervenir d’una manera directa en la vida espiritual i personal de la ciutadania és una contradicció flagrant amb els principis de la laïcitat. Hem de deixar que les persones escullin el que vulguin».
Va explicar-ho a les Jornades sobre Diàlegs Intergeneracionals/interculturals de gènere organitzades pel Grup Gredidona de la Universitat de Barcelona el 18 de març, on va diferenciar el burqa d’altres tipus de vels. Ella porta hijab com «una manera de practicar la fe i l’espiritualitat».
També hi ha casos en que «es fa per identificació o reacció davant d’altres extremismes. Si em sento víctima de colonització ho faig amb sentit reivindicatiu». Per sobre de tot, està «a favor de la llibertat i la diversitat. Que jo porti vel no vol dir que totes les musulmanes ho hagin de fer».
Maria Milagros Rivera Garretas, catedràtica d’història medieval i coordinadora de Duoda, Centre de Recerca Històrica de les Dones de la Universitat de Barcelona, proposa anar a les arrels: la laicitat «ve del concepte grec laos, que vol dir ‘gent corrent’, el que implica un contrast entre aquesta i el clergat». Un concepte «nascut de la forma patriarcal històrica d’entendre el món».
Per a Rivera, una de les exponents del corrent del feminisme de la diferència sexual, «les dones sabem que l’ànima és sostinguda per la matèria, el cos que l’alberga. En la cultura del naixement, el cos és un i indivisible, és un do de la mare».
Per tant, Rivera afirma que «la divisió està fonamentada en la idea masculina del poder, on hi ha homes especialitzats en el domini del cos. Una part del feminisme occidental s’ha oposat deixant d’atorgar-li poder al clergat; una altra, ha defensat el sacerdoci femení i la participació als estaments clergats. Son opcions diferents però no contraposades».
Rivera explica que «en les religions prepatriarcals, la Trinitat no necessitava el clergat perquè era femenina (àvia, mare i filla)». El cristianisme, afirme «té dos idees de Déu: Déu amor, interior de l’ésser humà, i Déu de l’Esglèsia, creador intern i extern». Per a ella, la missa que Benet XVI va oficiar a la Sagrada Família el passat novembre il·lustra aquesta divisió.
Les monges que van netejar l’altar són «la gran mare, innombrada i innombrable, primera escola de l’amor; els capellans són l’Esglèsia de Roma, la institució que administra la relació amb un Déu llunyà i totpoderós».
Així, creu que «les feministes que reivindiquen el sacerdoci femení segueixen les tradicions prepatriarcals» i «les feministes laiques d’avui en dia no ho són a l’estil del laïcisme masculí del s. XIX i XX, amb una base important de nihilisme», sinó «d’una forma lliure, no necessiten del clergat ni li reconeixen autoritat, no deleguen la vida de la psique». És més, afirma «quan diuen ‘el meu cos és meu’ probablement sàpiguen que Déu és el déu de les dones i que existeix en el seu cos».
Dahan també és «crítica amb la religió dogmàtica, una realitat d’homes al servei d’homes que sacralitzen les relacions autoritàries i de domini patriarcal. La idea d’un Déu únic, amo, violent, gelós i dominador, creat a la imatge i el servei de l’home».
El judaisme, explica, «té 5.772 anys, i la seva expressió simbòlica es basa en la prohibició de deesses i figures de representació femenines perquè rivalitzen amb els homes. El monoteisme és un disseny imaginari al que s’afegiren altres variants, totes amb model patriarcal».
Tamzali explica com a Algèria, la religió va convertir-se en una forma de «sacralitzar la dominació femenina», ja que abans que s’utilitzés l’islamisme com a forma de reafirmació identitària populista front la democràcia occidental, les dones eren més lliures. Ara, les revoltes als països àrabs obren la porta a que obtinguin «més llibertat», ja que hi participen dones i estan encapçalades pels i les joves.
Escrit per Joana G. Grenzner i Drina Ergueta per a La Independent
