Als anys 50s i 60s, quan jo era petita, per raons familiars viatjava molt sovint a França. Quan creuava la frontera tenia la impressió d’arribar no a un altre país, sinó a una altra galàxia, tan enorme era la diferència. El nivell de vida dels nostres veïns es trobava a anys-llum del nostre: la manera de viure, els productes de les botigues, els avantatges que tenien com a ciutadans, la seva mentalitat més avançada, fruit, esclar, d’un règim democràtic…
A finals dels 90s, les giragonses vitals em van portar a viure a França durant cinc anys. Quan m’hi vaig instal•lar, vaig adonar-me que aquella terra mítica havia perdut esplendor, no tant perquè hagués anat enrere com perquè el meu país d’origen havia aconseguit salvar dècades de retard en només vint anys. Els ho explicava als francesos i ho justificava per l’esforç brutal d’algunes generacions, que s’hi havien –ens hi havíem- deixat la pell.
Ara que estem en plena crisi, he de reconèixer que la meva anàlisi dels 90s era excessivament optimista: el nostre país havia millorat sí, però només de manera força superficial. Com els nous rics, havíem posat tot l’èmfasi en aquelles qüestions més vistoses que ens permetien anar del bracet amb els veïns. Havíem millorat molt el que era aparent i poc el que ho era menys, com les infraestructures. Ens havíem apuntat a jugar al monopoly i havíem basat el creixement econòmic en la construcció. Havíem menystingut la cultura de l’esforç perquè tot semblava ja assolit i, a més, d’una manera tan senzilla… Fins i tot, en un moment en què la ciutadania tenia accés de manera universal a l’educació, donàvem contramodels als joves, com si la instrucció fos ben bé prescindible per arribar a la meta.
I ara, que la crisis ens colpeja, tinc la impressió que tornem a allunyar-nos dels nostres veïns a passos agegantats. Que una part del que havíem construït durant vint-i-cinc anys se’n va en orris. Això sí, la gran majoria de gent creu que els ciutadans i ciutadanes no hi tenen cap responsabilitat, que la culpa és només del govern. Com els italians, culpem als polítics de tots els nostres mals. Piove?, diuen ells, porco governo!
I, en canvi, potser és la nostra gran oportunitat de reconstruir bé el país i d’implicar-nos-hi tots: polítics i societat civil
Article publicat a El Periódico , el 15 de desembre de 2008
