S’han presentat uns resultats molt optimistes sobre la satisfacció dels emigrants musulmans a Espanya, però cal preguntar-se què succeïx amb les dones. En primer lloc, la migració de musulmanes no sol ser espontània, sinó que formen part d’ella com membres d’una família: són esposes, filles, mares, etcètera. És per això que no se’ls pot aplicar el tòpic que pertanyen al grup de persones més emprenedores de la seva comunitat, cosa que sol dir-se dels barons. Sovint, a més, ni tan sols han decidit la seva pròpia emigració. Una vegada que aquesta es fa efectiva, cal advertir que cada persona ve amb la seva pròpia cultura i que, en principi, no sembla que precisin de cap altra. En el cas de les musulmanes, s’emmarca dintre de les directrius de l’islam. Però hi ha altres inèrcies que interfereixen en la seva adequació als mecanismes d’adaptació (religiosa, cultural, social, etcètera) i als usos de la població d’acollida, essencialment laica. I tot això sense deixar de pertànyer a la societat islàmica de la qual formen part.
A Espanya, la majoria d’immigrants provenen del Magrib i són de cultura islàmica àrab i berber. Encara que ambdós termes no es relacionen massa sovint amb el concepte de cultura, val la pena recordar que cada cultura té els seus propis valors i la seva pròpia veritat. Parlo aquí de les immigrants per motius econòmics que arriben amb poca o nul·la preparació laboral fora de la llar. Excepte casos excepcionals, la seva primera dificultat vindrà determinada pel desconeixement de l’idioma, que a Catalunya s’agreujarà pel doble ús del castellà i del català.
