Entrevista a MARTA CERVERA, Creadora del festival Úniques.
Va decidir crear un festival dedicat a grans intèrprets femenines una nit de cap d’any en el qual els astres li eren favorables. Té una mà especial per a tractar a les dives de l’espectacle com demostra des de fa tres anys amb Úniques, un festival que reivindica a la dona amb singulars veus femenines.
–Per quines els homes estan marginats de la seva proposta?
— No ho estan. La prova és que acudeixen molts als concerts.
–Però no apareixen en el cartell.
— Volem avançar en sintonia amb la nostra realitat, en la qual hi ha un corrent de sensibilització cap a tot el femení. Havia un buit en el mercat perquè les dones han estat marginades massa temps. Pensa que en el segle XVI es va reconèixer que tenien ànima i que el vot a Espanya va arribar fa uns 70 anys. Un festival així era necessari.
–Com va sorgir la idea?
— A la fi del 2004 vaig anar amb Carmen Posades a Salvador de Badia a celebrar el cap d’any. Maria Bethânia ens va convidar a la seva casa. Les portades dels diariss parlaven que el pròxim any seria l’any de les dones, marcat per tres deesses femenines: Yemanjá, la deessa del mar, la seva filla Oxum, la de l’amor, i la deessa de la Lluna. Vaig saber que aquest any havia d’inaugurar Úniques.
–Va començar a caminar en el 2005 amb dos grans: Maria Bethânia i Milva. Aquesta edició comença avui amb Jessye Norman i seguirà amb Maria del Mar Bonet, Maria Friedman, Ani Choying Drolma, Lolita, Mísia amb Adriana Calcanhotto, Carmen Linares i Maria Bethânia.
— Més que veus, m’interessen les grans intèrprets. No el que sona tot el dia en la ràdio, sinó dones fortes que són una mica més que una veu. Per exemple, Ani Choying Drolma, la monja budista d’increïble veu, ha superat la jerarquia budista i el desinterès per la dona a Nepal. Es dedica a alfabetitzar a nenes que després ensenyen a unes altres.
–Lolita encaixa?
— És una gran artista i s’ha prodigat poc a Barcelona. La televisió escombraries i la premsa rosa l’han tret fora de context. Cal descobrir-la. Estrenarà un espectacle dedicat a la seva mare amb cançons que ella va popularitzar.
–Vostè va ser la primera que va portar a Maria Bethânia a Barcelona en els anys 80. Com ho va assolir?
— Va ser un repte que em vaig imposar en un moment de crisi. Acabava de tornar del meu país, Uruguai, i estava desorientada. Havia de demostrar-me a mi mateixa del que era capaç i em vaig dir: vaig a portar a Espanya a una de les artistes més difícils de contractar. Pensi que el Festival de Montreux la va perseguir 10 anys!
–Què va fer?
— Li vaig manar un llibre del Liceu amb un poema de Fernando Pessoa. En una nota li deia que m’agradaria portar-la a aquest escenari, encara que al final va ser al Tívoli. Per a arribar a la gent cal saltar-se les barreres. Els mánagers només volen parlar de diners.
–Com maneja a les dives?
— A les dives cal entendre-les i sentir-les. El festival tracta de manera especial a totes els seus hostes. Intenta que totes s’asseuen úniques. Intentem que s’asseuen com en la seva casa. No solament vénen, cobren i es van. El compromís és més profunda. Pensa que Mísia, Milva i Maria Bethânia volen que les representi en exclusiva a Espanya.
–Tindrà vostè al psicoanalista prop, si de cas…?
— Una vegada em vaig trobar a Milva en camisó en un llarg passadís de l’hotel. Caminava com si anés una nena perduda, cridant-se a si mateixa. Era la imatge de la solitud, d’una nena buscant al seu pare i a la seva mare. Totes les dives tenen una gran fragilitat. Tenen una gran capacitat d’emocionar, però la majoria, quan arriben a casa i tanquen la porta, es queden soles.
–Expliqui’m més.
— El divisme és una posi. Arribar al ser humà és molt fàcil, però moltes es posen barreres per a protegir-se. Más d’una duu escrit en el contracte que ningú pot dirigir-se directament a elles, només es pot parlar amb el mànager.
— Tractar-les no és fàcil.
— Cal saber quan cal acaronar-les i quan cridar-los. De vegades, després de marxar-se, m’he quedat dos dies en llit. És com si m’hagués passat una màquina d’apiconar.
–Quantes pateixen pànic escènic?
— Les grans dives que no estan en plenitud o les quals no travessen un bon moment són candidates. I és normal. És difícil sortir a l’escenari quan no t’agrades a tu mateixa. No vaig a donar noms, però de vegades he hagut de pegar quatre crits perquè hagués actuació. Però, malgrat tot, són éssers meravellosos. Tractar-los t’enriqueix. Per exemple, Milva, admirada per Giorgio Strehller i Astor Piazzolla, és una experta en art. Recórrer el Museu del Prat amb ella és un plaer.
–D’haver muntat un festival Únics, les feministes protestarien?
— No crec. Potser faci una mica semblat solament amb homes. Per què no?
